L'any Salvador Espriu - Continuarem veient-lo

Quan la Dolors ens ha demanat buscar quelcom sobre l’Espriu, he anat al meu arxiu d’aquests magnífic home de lletres i llegint i rellegint articles entre molts retalls de diari, he trobat aquests tres que m’han semblat molt signifícatius, tots ells de molt bons escriptors i finalment hi he posat el del Rector d’Arenys que dóna un magnífic testimoniatge de la humanitat  de Salvador Espriu.

                       

                       És un fragment de “A la vora de” de Josep M. Espinàs

                          del diari Avui, del Diumenge, 24 de febrer del 1985

No sé pas parlar, ara, de l’Espriu que refusava el títol de poeta, ni de l’Espriu esdevingut símbol col·lectiu. Acabo de tornar de la Plaça de Sant Jaume, on la gent esperava l’arribada de les seves despulles per entrar al Palau de la Generalitat i desfilar silenciosament davant l’home que va viure, precisament, per salvar-nos els mots. La cua s’allargava pel  carrer  del Bisbe, formada per ciutadans de tota edat i condició. Alguns duien, a les mans, flors de colors vius, i en la grisor del capvespre endolat em recordaven aquell “alçament de llum en la tenebra…” Flors i silenci per a un –ara ja no ens ho pot negar –poeta.

M’ha impressionat tornar-lo a veure viu, en la repetició que TV3 ens ha ofert de la conversa que em va voler acceptar a “Identitats”. Pocs dies després va patir el trastorn vascular que aconseguí  de superar només provisionalment. Allò que va dir-hi ha quedat com el seu últim document públic, i hi parla de la mort assumida, però també de l’esperança de continuar treballant. M’agrada recordar aquell Espriu que es va posar a riure espontàniament, que explicava que dedicava una hora sencera a afaitar-se i que mostrava la coqueteria de ser capaç de fer una lletra diminuta…

El vaig anar a recollir a casa seva, als jardinets de Gràcia…                                                                                               ------

Va passar per la cadira del maquillatge i per la prova del micròfon amb una paciència absoluta i  suportà l’aparició de la inevitable mosca damunt el seu rostre amb la mateixa resignació amb que tantes vegades havia tolerat en la seva vida l’intrusisme de la impertinència humana. Quan acabà la conversa el vaig dur altra vegada a casa seva.

                                                      ------

El gener del 1963, quan havia començat la nova cançó, en una petita reunió a casa d’en Jonça Lloveres jo vaig cantar “A la vora de la nit”. L’Espriu hi era. Al cap d’uns dies vaig rebre dos fulls de bloc quadriculat, manuscrites, amb uns versos que el poeta tenia l’atenció de dedicar-me. I afegia: “vaig fer aquesta cançó de seguida d’haver-vos escoltat: us envio aquests versos per si poden servir” (i ho subratllava). Era la Cançó del dia que ja ve, que després musicà Josep Tero. I començava així.

      Si volguéssiu escoltar                          Al mateix cor de la nit

      obriu ara la finestra                              un nou càntic començava

      pels esglaons de la veu                       perquè un acompanyi el pas

      la cançó puja de pressa.                     pel camí de l’esperança

Els vostres versos han servit, Espriu. Amb les vostres “ratlles curtes” –com us agradava més de dir- heu marcat el camí del no perdre’ns.