Fragment d’un article al Cavall Fort.
d’ Albert Jané
El dia 22 de febrer (1985) va morir, a
Barcelona el poeta Salvador Espriu. Es va dir que havia mort el poeta nacional
de Catalunya . Aquesta designació, “el
poeta nacional de Catalunya”, no s’havia aplicat a cap més poeta des de Jacint
Verdaguer.
Salvador Espriu va ser enterrat l’endemà
d’haver mort al cementiri d’Arenys de Mar, tal com ell desitjava.
Havia nascut
a Santa Coloma de Farners, l’any 1913, però la seva família era d’Arenys de
Mar, poble que ell estimava molt, i que havia servit per cantar-lo en els seus
versos i que fou escenari de les seves narracions, com a símbol de la petita
pàtria de cada u, concreta i real, a la mesura humana, coneguda en tots els
seus detalls, on cada racó guarda un record,
però que el temps i les calamitats transformen i malmeten implacablement.
Quina petita pàtria
encercla el
cementiri!
Aquesta mar,
Sinera,
turons de
pins i vinya
pols de
rials. No estimo
res més,
excepte l’ombra
viatgera d’un
núvol
i el lent
record del dies
que
són passats per sempre.
Salvador Espriu, que
havia estudiat a la Universitat de Barcelona, es va donar a conèixer quan
encara era molt jove, amb diversos reculls de narracions –per exemple Ariadna
al laberint grotesc, que el van acreditar com un prosista extraordinari. Però
la guerra civil el va afectar profundament. Els fragments següents són de la
seva obra Primera Història d’Esther, escrita l’any 1947 i estrenada el 1957,
d’una gran riquesa lingüística i d’una elevació moral impressionant:
Anàrem
contra el qui mercadeja amb les coses santes i converteix la religió en puntal
de l’opulència o en via practicable tan sols pels cretins.
Anatema
contra el tip que no socorre la fam d’altres genives.
Anatema
contra l’escribà que ven la ploma a rossins victoriosos i s’envileix a exalçar,
per or o per temença, el sabre i el triomf.
Anatema
contra el covard que calla quan el mal governa i anteposa a la consciència l’escalfor del seu ventre.
La publicació de dos
reculls de poemes més, El caminant i el mur (1957) i La pell de brau (1960) –(en
que utilitza el nom jueu Sepharad, per a designar Espanya) van acabar de
consagrar el prestigi de Salvador Espriu com a gran poeta civil, profundament
preocupat alhora pel destí de l’home com a ésser individual i per la situació
del seu país.
…en quedaré aquí fins a la mort
Car sóc també
molt covard i salvatge
I estimo a més
amb un
desesperat
dolor
aquesta meva
pobra,
bruta,
trista, dissortada pàtria.
El poeta intenta el diàleg amb Sepharad:
Diversos són els homes i diverses les parles
i han
convingut molts noms a un sol amor.
Que sàpiga Sepharad
que no podrem mai ser
si no som
lliures.
De vegades és
necessari i forçós
que un home
mori per un poble,
però mai no
ha de morir tot un poble
per un sol
home:
recorda
sempre això, Sepharad.
Espriu va escriure a posta per a
Raimon,el poema “Inici de càntic en el
temple”, en què hi ha aquests cèlebres versos:
Però hem viscut per salvar-vos els mots
per retornar-vos
el nom de cada cosa,
perquè
seguíssiu el recta camí
d’accés al
ple domini de la terra.
La delicada salut del poeta ha fet que ens deixés
abans d’hora: la mort, sobre la qual tant havia reflexionat, va acudir a la
cita que el poeta feia ja temps que li havia donat.
Quan arribis, si et sento
hauré de
saludar-te
amb un gran
crit. Car moro
sense cap
saviesa,
però molt ric
de passos
de perdurt
vianant.
I ara, ric de l’obra, del record i de l’exemple
que ha deixat, reposa, com ell volia, en el seu cementeri, de Sinera.
Sense cap nom ni símbol
ran dels
xiprers, dessota
un poc de pols
sorrenca,
endurida de
pluges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada