LA CURSA D'ARRELS

                                                                                                                                                          I és que ahir l’Escola Arrels va celebrar la  seva XXXII cursa, no és únicament la cursa dels alumnes de  l’Escola, sinó que és la  participació  de nois i noies d’altres escoles, d’antics alumnes, de pares i mares, i de tothom que s’hi vulgui apuntar, és un dia de festa pel  barri i m’és impossible deixar de comentar-la per acabar el blog.

 A dos quarts de deu va sonar el primer xiulet perquè comencessin   la cursa els nois de quart d’ESO, aquells que ben aviat ja diran adéu  als records de la seva infantesa i  a l’inici  de l’adolescència. Seguiran estudiant junts? Continuarà la seva amistat?...Tot és una incògnita.  No poden ara  imaginar-se tot allò que la vida els hi pot deparar. Entre ells hi havia el meu nét Gerard, que tranquil·lament va arribar el segon començant per la cua. Ell té molt clar que el més important és participar, no pas guanyar.

En Gerard es prepara per la sortida de 4t d'ESO

Van continuar amb el quart d’ESO de noies, que també es troben amb igualtat de circumstàncies que els nois, i tots els altres cursos, fins que a dos quartes de dotze varen córrer les antigues alumnes  i les mares. En aquest grup i va participar  la meva néta Ariadna, germana d’en Gerard i aquesta sí que va arribar la  primera i s’endugué la copa. Té tant d’amor propi com bona voluntat...

L'Ariadna a la cursa de mares i exalumnes

L'Ariadana amb la copa del 1r premi

I abans no fessin la seva cursa els petits, quer són deliciosos, hi va haver la primera passejada Arrels, per a tothom que si va voler inscriure i que  va ser molt participativa.

Val la pena veure amb quin entusiasma, corren P.3, P.4 i P.5 Entre els de P.4  hi corria també una néta meva, la Ginebra. A  alguns els ha d’ajudar una mica el pare, la mare, o la germana gran, però no importa, tots han d’arribar  perquè no hi ha copes, no hi ha ni primers ni darrers,  però sí que tots reben un record molt significatiu, una medalla i una bossa amb uns obsequis.

La Ginebra amb la seva medalla

No hi faltava al  pati la paradeta de galetes, pastissos, núvols  guarnits d’anissets i cafès, que uns quants nois i noies de 4rt  d’ESO oferien, a compte d’uns calerons, a benefici del seu viatge de final de curs a Carcassona. En Gerard, per què no dir-ho? va fer unes galetes, que ja són conegudes a l’escola, a les quals dóna formes molt diferents, i decora amb molta imaginació. Sempre tenen molt d’èxit.

I tot seguit la distribució dels  premis i el sorteig dels regals que fan els botiguers del barri i algun supermercat i que és l’emoció  del darrer moment.

És molt agradable trobar-te al pati amb antigues alumnes, que  porten la seva mainada a l’escola, i les avies, i algun avi,  que no s’ho volen perdre. I aquelles professores que varen ser les teves alumnes... Tot són records.

Jo no sé per què, però no hi puc fer més. Encara avui, amb molts més anys a sobre,  mentre contemplo el repartiment de premis, no sóc capaç de deixar de pensar en aquells, en que la Maria, directora de l’Escola i en Salvador, el meu marit, president de l’APA, ocupaven aquella tribuneta del parvulari,  aleshores recentment innagurat i em vénen a la memòria també tots els pares del nostre grup d’Arrels, quasibé tots de la junta: en Francesc, en Joan, l’altre Joan, l’altre Salvador , en Josep, en Mariano, l’Andreu... que ja no són entre nosaltres i penso que només quedem les dones, com a pals de paller de les nostres respectives famílies.