Unitat i fragmenterisme
L’obra
d’Espriu és d’una gran densitat i d’una
gran diversitat de gèneres i de registres, passant pels tons de tota mena que
s’hi alternen i fonen, fins als temes i als personatges, evocats o presentats,
d’una manera concisa i despullada, dins de la recurrència que figura identitat,
com un suggeriment d’aspectes, a la llum d’unes pinzellades que en palesen un de
nou o en reblen, amb ironia o sarcasme, una característica inesperada.
Malgrat aquesta diversitat, però,el
caràcter unitari de l’obra espriuana ,
s’imposa clarament: l’aparent diversitat consistiria en aspectes d’una
veritat que, certament, també és originàriament única però de la qual els homes
només podem arribar a conèixer trossos, fragments.
La prosa narrativa
Espriu,
conegut i reconegut com a poeta, començà la seva obra literària publicant en
prosa. Entre 1929 i 1937 apareixen les primeres versions de la major part de la
seva obra narrativa: de la novel·la al relat breu, a la nouvelle i fins al
conte.
La novel·la de relat breu
Les “nouvelles
” Miratge a Citer) Letizia i altres poemes1937,
Fedra
Poemes en prosa.
Les petites proses blanques: “El molí, El gorg ample, La pluja (Pluja d’agost) (Pluja d’hivern) (Pluja de maig brodada)
Dues obres de circumstàncies
Les petites proses blanques: “El molí, El gorg ample, La pluja (Pluja d’agost) (Pluja d’hivern) (Pluja de maig brodada)
Dues obres de circumstàncies
Les veus del carrer, subtitulades Suggeriments
musicals sobre alguns remors de ciutats i pobles. Les roques i el mar, el blau
(1981)
Les ombres
Tal com finalment aparegué, Espriu ja mort, al IV volum de les
obres completes bilingües, no sembla un llibre unitari, però conté algunes de
les seves obres més esplèndides.
El teatre
Antígona,
Primera Història d’Esther,
Una altra Fedra, si us plau.
La poesia
Las cançons d’Ariadna.
Cementiri de Sinera.
Les hores. Mrs. Death.
El caminant i el mar.
Final del laberint.
La pell de brau,
Llibre de Sinera.
Per al llibre de salms d’aquests vells cecs,
Setmana Santa. Darrers poemes
I per fer una mica de saliva, acabaré amb aquests sis alexandrins
que conclouen el poema
“El passat i el pou, a trenc d’alba”
Però
l’esforç humà mai del tot no s’esborra
i
vells mapes de terres, de mars, del firmament,
ens
diuen com va ser de profund el domini,
el
saber d’aquest poble del qual nosaltres
som
legítims
fills, hereus i servidors alhora:
del
clos avui, al lliure demà que guanyaré
La llengua
Hi ha un altre espai creat per l’escriptura, en el camí, que no és certament un paradís perdut però que representa una fe en el després, i és l’espai de la veu que alliçona i assenyala una solució civil. Diu el poema xxv de La pell de brau “Amb la cançó bastim en la foscor / altres parets de somni, a recer d’aquest torb. La paret de l’escriptura (bastida amb el cant: la poesia), que, si lúcidament ha d’ésser, segons Espriu, referència sempre a la mort, és també allò que ens pot salvar. Però abans, o indestriablement unit amb aquest altre, hi ha un altre paradís, com la infantesa, perdut, arrabassat i envilit per salvar: la llengua dels seus morts, la que en el somni del poeta haurà d’ésser respectada i enaltida, la que la seva escriptura ha conservat per a les generacions fins a després de la dictadura., Ho diu clarament un poema escrit “perquè Raimon el provi d’entonar” i dedicat (em sembla que significament) a Salvat Papasseit “Inici de càntic en el temple”: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa / perquè seguíssiu el recta camí / d’accés al ple domini de la terra.
Tanmateix, l’ideal de felicitat, de plenitud de vida, per una banda la llengua també és, com les dones,segons l’obra d’Espriu, la cara oposada de la moneda: la dona és verge sacrificada o mare, o per una altra banda, presència inquietant: que porta en ella el desordre (com Fedra) o el cansament (con Ariadna) o que és una barjaula.
M'ha agradat visitar el teu blog. Es veu que hi has treballat de valent. Enhorabona i a continuar!
ResponElimina