LA PLAÇA DEL CONGRÉS

És una plaça gran. Amb una extensió de 10.000 m2  que representa el percentatge més alt d'espais verds.  Les dues aceres que la limiten, tenen cases  altes i a les quatre cantonades hi ha els  gratacels, de 14 pisos d'alçada. Potser  les botigues de la plaça són les  que més han perdurat al barri, malgrat hagin canviat d'amo o bé de projecte. Té arbres, que fan una bona ombra a l’estiu i que molt agraeixen la quantitat d'avis i àvies que passen l’estoneta asseguts als bancs  del “si no fos”, explicant-se les seves batalletes. També aprofiten bé la plaça la mainada de les escoles, quan surten de classe i no cal dir les mares que fan la seva xerradeta i solen passar pel colador tot el professorat del seus fills.

Plaça del Congrés Eucarístic 

Hi ha un petit estany tocant al carrer de Felip II amb una figura central  al·legòrica a la maternitat.

Maternitat

Al final de la plaça hi travessa el carrer Cardenal Tedeschini.  Al centre del carrer hi ha la Parròquia de Sant Pius Xè.  Al costat dret el Col·legi de la Salle, dirigit pels Germans de les Escoles Cristianes  i a l’esquerre El Col·legi  “San Pio”, dirigit per la Institució Teresiana, que varen ser inaugurats el 1960, si bé ja havien iniciat  les classes en  altres locals. En un principi tenien una cabuda aproximada d'un miler d'alumnes, entre diürns i nocturns. Totes dues escoles tenien aules especialitzades per la formació professional i  les Teresianes tenien annexa una residència per a noies treballadores, que posteriorment va 

Col·legi La Salle Congrés

passar a ser residencia d'universitàries i actualment és la residència per a les Teresianes de la Tercera edat, si bé en el mateix local s’hi dóna aixopluc a l’Entitat  Com Vivim, que acull residents immigrants a fi d'orientar-los amb  el paperam i demés. És Una obra completament voluntària. Jo mateixa durant uns cursos vaig ajudar a que els nois /noies avancessin en el seu aprenentatge de català.

Els valors que impregnaven l’obra de Vivendes del Congrés  van ser determinants a l’hora  d'elegir quins havien de ser els  dirigents d'ambdues escoles.  Les dues començaven  l’ensenyament als 5 anys i aleshores les  dues duien el mateix nom de la Parròquia,” San Pio  X”, perquè les dues eren escoles parroquials.

Escola Arrels, antic col·legi San Pio X

Posteriorment es varen independitzar i cada una ha anat  fent el seu camí de forma diferent i amb metodologies també ben diferents, però  amb a l'ESO es va establir un conveni.  El Col·legi San Pio X de noies, que ja era mixta  i havia canviat el nom pel d'Escola Arrels,  agafaria  els infants dels dos centres a partir dels 3 anys i faria Infantil, Primària i els quatre cursos d'ESO i  La Salle es quedaria amb els cursos de Batxillerat als quals hi podrien  accedir de forma directa els alumnes de l’Arrels.

Malgrat que tres de les meves filles  varen fer el Batxillerat a la Salle, sortint de l'E.G.B, en aquests moments no en sé gran cosa, ja que la meva neta hi podia haver anat a fer el Batxillerat, però ha optat per un altre centre fora del barri, potser perquè la seva mare, la meva filla gran, no va voler ser conillet d'índies, deia ella,  en aquell curs, que per primer cop la Salle rebia noies de “San Pio”

En el barri hi van haver uns espais enjardinats i tancats que en un principi  van  acollir els jardins d'infància de forma modèlica.

També hi  va haver a partir dels anys 60 un centre  de formació professional, adscrit  a l’obra diocesana professional, però actualment és un Centre de Càrites i un Patronat, que va passar  posteriorment a Cooperativa Escolar, que gestionava l’Escola  Pompeu Fabra, situada al pati interior  d’una illa de cases, del Carrer Felip II, i també en un petit edifici prop,  els dos  molt  aprop de la plaça del Congrés, nascuda dels interessos de pares i mestres que es  basaven en la anomenada  escola activa catalana. A la dècada dels 80 s’integrà a la xarxa d’escoles públiques i posteriorment es traslladà a un nou edifici construït dins del barri dels Indians.

També hi havia L’Acadèmia Camí, en unes cases ja fóra de la demarcació del Congrés, que ara està situat al carrer Vèlia, però té els cursos d’ESO en  els locals que en un principi va ocupar l’Escola Pompeu Fabra. En dono crèdit perquè cada any  els Avis Savis anem a fer-los una xerrada. De les noves escoles i de l’Institut ja en parlaré oportunament.

L’ESGLÉSIA DE SANT PIUS Xè – Un campanar sense campanes.

De bones a primeres l’Església del Congrés es va situar provisionalment en un local del carrer del blat, però de fet,  un barri creat pel bisbat, no podia permetre’s cosa semblant;  per això l’octubre del 1955 ja es va constituir la junta d'obres de la Parròquia de Sant Pius Xè per tirar endavant  el nou edifici al Carrer Tedeschini, davant la Plaça del Congrés.

 El 1958 l’arquitecte Soteras Mauri va presentar un projecte per una església amb capacitat de 1.250 persones assegudes, molt semblant a un pavelló esportiu,  (ell havia dissenyat el Palau d'Esports de Montjuïc) el meu marit afectuosament en deia “la fàbrica de cristians” , coronat  per una torre annexada, de 45 metres, que havia de fer de campanar, però que mai no ha tingut campanes per  manca de recursos. De totes formes, amb campanes o sense, és el símbol per excel·lència  del barri i el punt de trobada més comú. Si et trobes amb els amics, punt de cita el campanar, si s’organitza una excursió, punt de sortida el campanar...

El pressupost, una mica més de vuit milions de pessetes, es va repartir entre  un  30%  l’INV, un 50% a prèstec de les Caixes, i un 20% a les VCE, però aquestes es van desentendre de la seva part  i el pagament va recaure entre la feligresia a través de les diferents campanyes de captació fetes des de la parròquia i també mitjançant una derrama sobre els pagaments que les botigues feien al Patronat.

La primera pedra es va col·locar el 20 d'octubre de 1960 i tres anys més tard  s’enllestia la construcció. Possiblement  l’escassetat de recursos econòmics  va donar lloc a un toc de sobrietat a l’Església. Tota ella és de maó vist. Només té l’altar Major, amb  un Crist a l’esquerra i fora de l’altar, la pica baptismal a la dreta, amb un petit retaule al·legòric. No hi ha capelles laterals.

Posteriorment en el pany de paret darrera de l’altar s’hi ha col·locat un retaule  de Sant Pius Xè  amb diverses  al·legories i a la part dreta de l’altar i temps després,  s’hi ha situat una imatge de la Mare de Déu. És de   fang, no porta corona, va vestida senzillament i aguanta el Nen amb el braç dret.  No és reproducció de cap imatge coneguda. ”Es  La Noia del Poble Maria”.

Aquesta gran nau rep la llum a través d'uns vitralls situat a la part alta de les dues parets laterals, que són al mateix temps finestres de ventilació i que representen al·legories del Congrés Eucarístic.

Pel costat dret de la gran nau s’entra a la capella del Santíssim, on solen celebrar-se les minses diàries. A la paret lateral hi ha una petita Mare de Déu  de Montserrat i la inscripció, amb relleu, dels noms dels principals santuaris catalans.

El més notable d'aquesta església és que per tenir una gran cabuda s’hi celebren diversos esdeveniments del barri.  En certa manera fa de saló d'actes. L’escola Arrels hi celebra l’inici de cada curs, amb una petita representació i amb cants adients al cas. També l’aprofita el Col·legi La Salle. La Coral hi sol cantar en diferents ocasions. Una d'elles és per la Festa Major. Aquest anys va ser un esdeveniment de Liceu,  la Coral Oronell, que és la del barri, juntament amb el Cor Musical de Bellaterra i la Coral de Canyet (Badalona) interpretaren fragments de la Sarsuela “Cançó d'amor i de guerra”, comptant amb la intervenció  del tenor Dalmau  González, de renom mundial,  antic resident del barri, al qual estima molt. Jo el recordo amb molta  estima perquè havia tingut les seves dues filles a classe, a l’Escola.

També per la Festa Major cada any  hi ha un Concert de la Banda Municipal de Barcelona,  que la gent espera amb molta alegria.

DADES SOBRE EL BARRI DEL CONGRÉS

El Barri del Congrés queda limitat pels carrers Federico Mayo, avui Alexandre Galí, Ramón Albó, Riera d'Horta, Concepció Arenal, Garcilaso i Puerto Príncipe, tal i  com es pot apreciar en el plànol i en el benentès  que només són cases del Congrés les aceres que queden dins del recinte. Per exemple:  Riera d'Horta, la mà dreta anant cap a la Meridiana és Congrés, però la  mà esquerra és Nou Barris.

                                   

La superfície total és de 16,5 hectàrees, amb una població de 14.000 habitants en el moment del primer cens, que donava una densitat de 800 habitants per hectàrea i amb una zona verda de 1 m2 per habitant. És possible que el cens sigui ben diferent avui dia perquè la majoria de la població ha envellit considerablement, hi ha moltes vídues i els fills, que solien ser abundants en cada família, ja han marxat del barri en una gran majoria.

Les quotes mensuals i sobretot els terminis de pagament, i el rígid control del Patronat respecte al compliment de les condicions establertes amb els usuaris dels pisos, va impedir que durant anys la renovació de la població del barri fos dificultosa,  però un cop van quedar lliures de pagaments i  amb la revaloració dels pisos a conseqüència de la qualitat del seu entorn i de la seva proximitat als centres comercials i vies de comunicació, hi va haver un fort increment de gent jove. És tot un goig passar per la plaça del Congrés  a les hores d'entrar o sortir de les escoles i veure la munió d'adolescents i mares, pares o avis, acompanyant la mainada, de jovenets que ja van sols, o de discapacitats, dels quals ja en parlaré oportunament,  que van  en un sentit o altre, per anar a les escoles, o al lloc de feina,  que hi ha per sobre el Congrés o dins del seu recinte. Vull dir amb això que hi ha molta vida.

Tenint en compte la gran extensió dels terrenys de Can Ros, part dels quals es  van adquirir a un preu molt assequible, es de creure que el  barri podia haver comptat amb grans equipaments que haurien pogut servir inclús a sectors més amplis  de la població: zones esportives, parc urbà....  a més  dels petits  espais existents, però això el patronat no ho va tenir en consideració.  

El barri ha  comptat amb locals socials com el Casal dels Avis i l’Aula de Cultura (sala d'exposicions) de la Caixa d'Estalvis Sagrada Família, ara  “La Caixa”. L’Associació de Veïns, L’Agrupació Congrés, el local Parroquial “la peixera”, i els patis dels col·legis, tot de caire particular, perquè el Patronat va limitar-se a fer vivendes, despreocupant-se dels equipaments.  No hi havia cap centre oficial de Sanitat, i sí una policlínica privada, no massa cara i amb molts bons serveis. La proximitat de l’Hospital de Sant Pau resolia els casos urgents.

No puc deixar de esmentar un petit mercat, que va sobreviure fins a les dècades dels 80.

El carrer principal del barri és Felip II, continuació del carrer Bach de Roda;  l’únic carrer que segueix el traçat de l’Eixample i que és de molta circulació.

Altres carrers i places porten noms molt significatius: Plaça del Congrés Eucarístic, Plaça del Dr. Modrego, plaça del Cardenal Cicognani,  carrer de l’Espiga, carrer del Cep,  carrer del Cardenal Tedeschini, plaça de Sant Pasqual Bailón....  per cert que  aquest fa de nexe d’unió entre el Congrés i el meu barri,  mitjançant dues escalinates, però darrerament ha millorat la situació en suprimir-ne una i  posar-hi un ascensor, amb la qual cosa la gent gran o la jove amb cotxets amb criatures, o les senyores que van carregades amb el carro de la compra,  s’estalvien  una gran volta per entrar o sortir del Congrés.

EL BARRI “ VIVIENDES DEL CONGRESO EUCARÍSTICO – Can Ros”

En un principi aquesta fou la denominació del barri, la construcció del qual es va iniciar l’any 1953 sobre terrenys agrícoles  de Can Ros i es va enllestir l’any 1967. En total 2.772 habitatges i 315 locals comercials, molts dels quals  s’han convertit en estatges, degut principalment a les cadenes de supermercats. Es va prendre el projecte com una experiència pilot del corrent arquitectònic anomenat Ciutat Oberta, sota el lema ”Sol, aire i vegetació”, amb el qual  es va celebrar el dia mundial d'urbanisme el 1950.

Això vol dir que les edificacions verament tenen un bon règim d'insolació i de ventilació. Els espais lliures  s’articulen jeràrquicament entre enjardinaments amb arbrat a les places principals i als extrems triangulars i espais enjardinats amb parterres al voltant dels blocs.  Les    cases normalment donen a dos carrers,  a patis o a jardins. Molts edificis tenen un pati central  obert, més o menys enjardinat,  en el quals s’hi troben les diferents entrades als edificis Amb el pas dels anys alguns d'aquests espais  han canviat de fesomia. Així per exemple, el cap de futbol, situat  al centre d'uns blocs, i  que era la gran afició de petits i grans els diumenges al matí, s’ha convertit en els jardins d'en Massana i en un parc infantil. En un altre, en el qual  hi havia al centre la pista de patinatge,  ara hi ha uns jardins oberts al públic de dia, però que queden tancats a la nit,  amb la quan cosa tenen més seguretat els veïns.

Hi ha pisos de diferents mides, de 60 a 120 metros quadrats. N’hi ha de tres, quatre, cinc i fins i  tot de vuit habitacions per a famílies nombroses. Els últims edificats són de més qualitat , però amb el temps els propietaris han sabut conservar-los i millorar-los: han fet cuines i banys nous, han canviat portes, han instal·lat ascensors, es a dir,  els han mimat considerablement.

Molts dels antics propietaris ja són morts, però en el seu lloc hi ha anat a viure   gent jove, que ha donat nova saó al barri i ha renovat interiorment alguns pisos, atents sempre al que diu el Patronat de Cases del Congrés, que vetlla per la seva conservació.

Sobretot, el punt final de la construcció d'habitatges va tenir sentit social pel Congrés Eucarístic i va demostrar que la societat civil barcelonina superava en capacitat i eficàcia la burocràcia que només feia, quan els feia, pisos  de nyigui-nyogui.  Cal que hi afegeixi – i per arrodonir l’esdeveniment em sembla que sí que cal-  que el clima d'apertura  va ser considerable, que va coincidir amb l’acabament  d'afusellaments al Camp de la Bóta i amb  la fi de les targetes de racionament. Però els records, comptat i debatut, són com les fotografies de l’època, en blanc i negre.

HIMNE DEL CONGRÉS EUCARÍSTIC

EL PATRONAT DE LES CASES DEL CONGRÉS EUCARÍSTIC “ CAN ROS”

Aquesta entitat va néixer arran de la iniciativa conjunta d’un ampli sector de la burgesia industrial i financera barcelonina, representada per l’Associació Catòlica de Dirigents, creada el gener del 1951, i l’Església representada per la figura del bisbe Gregorio Modrego, el qual exhortava a “ los católicos y patriotas barceloneses” a fer les aportacions voluntàries, de cent mil pessetes cadascuna, fins assolir la xifra ideal de cent mil milions.

Com a contrapartida a la seva aportació, els financers particulars o directors de grans empreses, van poder presentar en els primers anys fins a tres candidats per l’obtenció d’un pis, convertits en dos a partir del 1962 i a només un el 1966. Els candidats eren seleccionats entre els treballadors que tenien al seu càrrec, ja fossin del servei domèstic, o  empleats de la seva empresa. En puc donar fe amb dos casos ben coneguts.

De totes formes sembla ser que el patronat va fer una  selecció entre:

a) un 20% d'obrers qualificats, un 30% d'empleats administratius, un 30% de subalterns, un 5% de funcionaris i un 4% de professions liberals i independents.

b) un 70% de naturals de Barcelona i comarques veïnes, un 20% amb més de 15 anys de residència i un 10% amb menys de 15 anys de residència.

c) En igualtat de condicions laborals i geogràfiques, tenien prioritat un contingent del 5 al 15% entre les famílies vinculades a entitats religioses, socioculturals i esportives.

De totes formes el reglament d'adjudicació, es va aplicar tant pels aspirants proposats, com per aquells que no van gaudir de l’aval d'un soci fundador i es basava en l’acumulació d'uns punts, entre els quals hi havia serveis prestats en interès de la fe, la pàtria, la família...  mèrits especials en el treball, llarga permanència en una empresa, actes d'abnegació, etc,  amb l’objectiu de construir una mena de “ barri model” quan a la seva composició sociològica. El criteri de tria sobre la base d'una ideologia religiosa i unes inquietuds socioculturals, asseguraven un grup humà d'escassa conflictivitat social i política i amb uns nul·la activitat reivindicativa.

Per una millor integració de les persones que hi havien de viure es va reglamentar l’adjudicació de botigues per tal de crear un barri que fos autosuficient i anticompetitiu, i també es van adjudicar d'acord amb unes condicions ben definides.

Finalment aquest Patronat s’estengué durant dues dècades més per l’àrea metropolitana, abastant les comarques del Barcelonès,  el Maresme i  el Llobregat

"LAS VIVIENDAS DEL CONGRESO EUCARÍSTICO"

Molts dels  que avui podem considerar-nos  gent gran, recordarem les paraules que el Bisbe de Barcelona, el Dr.Modrego, va adreçar a la ciutat de Barcelona amb motiu de la cloenda del XXXV Congrés  Eucarístic Internacional .  Va assegurar que caldria fer quelcom que recordés aquella efemèride. No es tractava pas  de fer un gran monument commemoratiu, sinó que seria molt millor solucionar, en  part,  el greu problema de la manca d'habitatge a la nostra ciutat.  Aquest seria el millor monument.  Els aplaudiments i els crits d'entusiasme foren molt  efusius.

Per un dels nois de casa del meu marit  vam saber que l’any 1951 ja s’havia creat una  iniciativa per part de la burgesia, d'inspiració catòlica i l'Església, representada pel Dr. Modrego, amb l’objectiu de donar solució -encara que fos de manera parcial- al greu problema de la manca d'habitatges. Així és com es  va crear  un patronat que va quedar determinat en una assemblea celebrada al Palau de la Música a finals del 1951 i posteriorment  "L'Instituto Nacional de la Vivienda" va aprovar el projecte.

Així podem veure com la idea ja s’havia gestionat, però l’oportunitat de llançar-la a l’aire fou molt bona en  un moment en què Barcelona semblava que començava a ressorgir. L’animació pels carrers fou immensa durant els dies del  Congrés Eucarístic,  als balcons hi havia domassos i com no? banderes espanyoles a dojo i també banderes del Vaticà.

Els bars eren plens, monges i els sacerdots, amb els seus corresponents hàbits,  es veien per tot arreu, potser per primera vegada..

A l'estadi de Montjuïc es va celebrar  l 'ordenació  de 820 nous capellans, ordenació que van presenciar unes  100.000 persones, amb la qual cosa l'estadi era ple de gom a gom.

La fotografia en pot donar una idea.

La celebració del Congrés va durar del 27 de maig a l'1 de juny i va aplegar ala ciutat prop de 300 bisbes i 15.000 sacerdots.

Una altra aglomeració fou la de l'Eucaristia celebrada a la Diagonal, en la qual hi van participar moltíssim feligresos.

L'altar, obra de l'arquitecte municipal Josep Soteras, fou una estructura de disseny futurista i agosarat que va sorprendre força la mentalitat conservadora de l'època. Fins i tot alguns arquitectes progressistes, com l'Oriol Bohigas, van elogiar el seu disseny. S'instal·là a la cruïlla de la Diagonal amb l'avinguda de Pedralbes (aleshores avinguda de la Victòria)

CAN ROS, BRESSOL DEL CONGRÉS

Per fi he decidit fer el meu blog del Barri del Congrés, un barri que estimo perquè m’és  molt proper, perquè molta gent dels Congrés són els meus amics i  perquè molts anys he treballat a l’escola Arrels, ubicada al cor de la barriada  i  per tant tinc un bé de Déu de jovent al meu entorn i moltes coses per explicar.

El barri del Congrés forma part del districte de Sant Andreu, el districte que més nuclis i barris  va arribar a tenir  de tot Barcelona. Per aquest motiu el districte el van dividir en dos: Sant Andreu i  Nou Barris.

 La Vila de Sant Andreu del Palomar, va ser agregada a la ciutat de Barcelona l’any 1897 i ja aleshores era   coneguda com el poble més gran de tots els pobles del Pla. Potser per aquest fet  els que viuen en el nucli, es consideren molt santandreuencs i com els de Gràcia, en dono fe perquè hi vaig viure 20 anys, estimen molt els carrers que trepitgen cada dia i els fets que els caracteritzen: les seves festes, les seves associacions, les seves tradicions...

Sant Andreu queda establert avui dia per  Sant Andreu pròpiament dit, el més cohesionat al voltant de l’antiga Vila, la Sagrera i Navas, el Congrés –un barri amb partida de naixement – i al qual darrerament han annexionat el barri dels Indians, d'unes característiques ben diferents, i  la Trinitat Vella, el Bon Pastor i el Baró de Viver. Aquests tres darrers amb una diversitat d’origen i  històries  semblants.

 He sentit explicar que a Sant Andreu s’ha pogut documentar la presència de l’home en època prehistòrica i que han restat indicis de vil·les de origen romà. Al  Congrés, on va desaparèixer tot rastre de vida rural  en construir-se tot el barri en molts pocs anys, només queda la masia  de Can Ros, que  va ser fins l’any 1952 com a  punt de referència social i econòmica d'aquesta zona, i que fou construïda damunt les restes d'una probable vil·la romana. Ja era coneguda en el segle XVII com a propietat de la família Pequera.

El Baró de Maldà en parlar del Col·legi de la Bona Vida (jornada del 10 d'octubre de 1797, diu… “hàcia el poble de Sant Martí de Provençals i aturant-nos antes a la casa d’'un tal Ros, passant-hi per la vora, havent-hi algun jovent femení”