A les portes de la llum

Si bé fins ara  només  hem llegit  comentaris fets per homes, sobre la vida i l’obre de Salvador Espriu, em permeto  iniciar el de dues dones, que ja no les tenim entre nosaltres,  molts importants en la nostra literatura, perquè  vegem que també hi varen dir la seva en aquells moments, mitjançant  el diari Avui del dissabte, 23 de febrer del 1985.

Ja s’apaga el foc

per l’ampla tarda.

Les portes de la llum

se’m  tanquen.

Ningú no ha posat el plet a la vida amb tanta intensitat com ho va fer al llarg de tota la seva obra Salvador Espriu. Ell mateix ha titulat la seva poesia, el seu teatre i molta part de la seva prosa, com una llarga reflexió a l’entorn de la mort. Però, precisament, perquè aquest taló de fons, aquesta última realitat que concedeix a la seva vida el seu preu just, poques obres hi ha al nostre entorn que puguin donar una visió més profunda, més angoixada, més decididament positiva a l’existència. La mort i el poeta han caminat junts, i ell li ha anat concedint tota mena de qualitats, tota mena d’adjectius, que la fessin pròxima i gairebé l’identifiquessin amb la mateixa vida. I la raó última d’aquesta identificació ha estat sempre precisament, per donar una solidesa i perennitat en aquest contacte amb la realitat de la vida quotidiana, de les coses concretes i sobretot, el lligam més profund que fa tota experiència humana coherent, és a dir: el llenguatge.

Aleshores, quan la sang

és escampada amb ira per la roja tenebra,

esdevinc justificat, home sencer.

I diuen els meus llavis,

nascudes del coratge,

del compassiu somriure

obrint-me finalment l’únic pas de sortida,

unes poques, fràgils, clares

paraules de cançó

Tota la vida d’Espriu gira a l¡’entorn de a paraula. En la seva obra ens diu, sovint, que ha donat la seva vida a les paraules, o bé ens recorda que, en el moment més greu de la mort aparent de la nació catalana, va viure, i ho diu en plural, cal recordar-ho, per salvar-nos els mots. Les paraules són, és evident, l’eina del poeta. Per Salvador Espriu no sols són l’eina, són la columna vertebral de tot el que l’home és com a home. Les paraules identifiquen l’home; les paraules permeten, a través del gran alambí de la poesia, endinsar la intel·ligència de  l’ambigüitat i contradicció. L’absurd, la contradicció, l’amarg combat de la vida tenen sentit en l’última pregunta metafísica de l’obra espriuana, quan a través de les paraules pot arribar a confegir la unitat de contraris la possibilitat última d’una contradicció assumida.

En un des més bells poemes d’un dels seus més bells llibres –em refereixo al poema dinou de Final del laberint-, Salvador Espriu ens invita a comprendre  que, en els més oposats valors que les paraules ens ofereixen, com a intèrprets de l’experiència, hi ha un últim sentit que ens invita a comprendre l’univers i, al mateix temps, a deseixir-nos-en:

                                            Diré del bell foc i de l’aigua

                                            Si crema molt la neu,

                                            glaçava  més la flama.

                                            Diré de l’espasa i de l’aigua.

                                            Si m’ha ferir la font,

                                            em guarirà l’espasa.

                                            Diré de l’ocell i de l’aigua.

                                            Si llum de cims al riu,

                                            fosca la terra l’ala.

                                            Diré de la rosa i de l’aigua:

                                            la mort de la mar fa

                                            la flor més perdurable.

                                            Diré del meus ulls i de l’aigua

                                            Si tot ho mira el llac,

                                            jo tinc les nines blanques.

                                            Dic la pluja, la pluja, la pluja

                                            clara

                                            i el plor de l’endinsat

                                            sense retorn per l’aigua

                                            Dic el nom del no-res

                                            enllà del fons de l’aigua.

Un últim sentit que tracta d’haver la raó última de l’existència conforme tota la poesia lírica de Salvador Espriu  en un constant plet, vol que la intel·ligència sigui capaç de facilitar-li el salt a la comprensió de l’absolut, però aquesta vocació metafísica i aquesta veu lírica no les tindrà com a poeta en una torre inaccessible; tot al contrari el converteix en un far que vigila la tenebra a l’entorn, que no es cansa d’il·luminar la foscor que l’envolta i que és, al mateix tempos, guia i refugi de caminants.

No puc dir que arribarà a ser per a les generacions futures aquest immens poieta noistre. El que si puc dir és que per a la nostra generació és una veu segura, amiga, inimitable, sempre motiu de nous camins de la intel·ligència, de la sensibilitat, de la responsabilitat i d’una generosa entrega a tot el seu poble.

                                                                                                       Maria Aurèlia Capmany

                                                                                             L’AVUI, 23 de febrer del 1985