Escrivia Cesare Pavese: “A un
lloc, entre tots, hom li dóna, un
significat absolut, aïllant-lo en el món. Així han nascut els santuaris. Així a
cadascun li tornen a la memòria els llocs de la infantesa; hi van succeint
coses que els han fet únics i els destrien de la resta del món amb aquest
segell “mític”. El poeta, el veritable creador, com el nostre Salvador Espriu,
no s’atura aquí, però. D’una banda, reconeix aquesta imatge mítica a la qual
torna sempre com a símbol d’una experiència individual, però que en els seus
contemporanis es poden fer seva. I, segonament
, com diu l’autor italià, assoleix de salvar aquest mite alhora que se’n
distancia i l’envolta de claror.
Salvador Espriu, segons les seves mateixes paraules:
-“Ordenat, establert, potser intel·ligible/
Deixo el petit món que duc des de l’origen” –
ha bastit la mítica Sinera amb el relleu d’un orfebre que la repussés en
argent. Atès el caràcter simbòlic del mite autèntic i la bellesa colpidora del
mite autèntic i la bellesa colpidora dels mots que ens comuniquen la imatge de
Sincera, aquesta ha esdevingut una veritable representació de la pàtria, aquest
mot que ara molts eviten d’escriure i que tant endins porta el poeta de “EL
laberint i el mur”
Crec que lírica d’Espriu ha estat d’una manera molt precisa
l’expressió que calia a tot un poble en el llargs anys de la seva nit, per
dir-ho amb una paraula espriuna. En aquest sentit, el creador de Sincera és el
nostre poeta nacional, encara que la comparació
sembli estranya, d’una manera molt semblant com Virgili ho va ser d’una
Roma triomfant i expansiva.
Aquelles velles victòries van ser
reflectides en una èpica., i la llarga derrota catalana ho ha estat en una
lenta, clara, desolada elegia, no mancada, però, d’impuls ni d’esperança. Aniré
més lluny: contra els qui menysvaloren la qualitat formal i mètrica de la
poesia de l’Espriu, cal afirmar que el nostre autor empra tots els recursos del
seu mestiere encara que no es deixi dominar per ells. S’ha estudiat i
remarcat a bastament la importància del joc fònic en Virgili; heus-ne ací un
exemple que suggereix la calma excessiva de “la superfície immòbil de marbre”
del mar: “flatus et in lento luctantur marmore tonsae”
Vegem ara com en el nostre poeta aquest mateix recurs
ajuda l’expressivitat del vers:
“...trontolli d’estèrils rialles” “l’esglaiós sacrifici imperial captiu”,
al costat de la lleugera i suau sonoritat de “en una lleu remor/de fulles molt
daurades”.
També la bellíssima imatge de les
paraules o dels cants que acompanyen el sol fins a la seva posta troba una expressió feliç, no inferior a les
de Cal·límac i de Virgili, en les “Cançons de la roda del temps”, és impossible
d’oblidar la subtil força de la frase
aparentment tan senzilla com “s’enduien veus d’infants/ el sol que jo mirava”
La semblança entre els dos poetes és, però, més profunda: ambdós senten la
tristesa pregona d’un món sotmès als perills de la discòrdia i la guerra, la
“glaçadora tristesa” d’Espriu, la compassió que sent per l’estrany temps dels
homes “concorda amb el sentiment virgilià “Hi ha una tristesa en les coses i en
els atzars humans que em toquen el cor”.
En aquest món i davant la més terrible de les divinitats, Al·lecto, la creadora
dels dols, la qui té a cor les tristes guerres. les insídies, el poeta
coneix la fragilitat de les
construccions humanes, de les paraules:
“fràgils paraules
despullades”, “les nostres cançons entre les fletxes de Mart”.
Així i tot, ha d’alçar la seva veu,
perquè hi ha estat cridat, perquè
ha sentit
“clamar l’eterna rebel·lia/
de les vides del foc i de la terra”
I així ha preservat Sincera de la fragilitat doble del somni i de la
bellesa amenaçada pels atzars materials i li ha donat una vida menys vulnerable
inserint-la en el corrent dels mites: acolorit el pensament i el sentiment amb
els ors lents del capvespre, l’argent de les tardes, els verds foscos dels
xiprers, els colors de les “roques i el mar. El blau,” la carícia de la pluja
difícil i el vent que es desvetlla “als
pàmpols secs”/ i encalça pels canyars parracs de somnis”
Res més lluny d’una poesia feta
d’inflats mots damunt un buit que és la lírica d’Espiu; tot llegint-lo
lentament comprenem el pensament dels grecs sobre els escriptors que
cerquen el seu camí només amb l’enginy i
els que posen en el seu art quelcom de profund, d’on neixen els versos que fan
companyia.
Salvador Espriu, incansable,
llegidor dels poetes clàssics grecs i llatins, i que aconsella aquesta lectura
al final del seu llibre sobre els mites, Les roques i el mar. El blau,
ha bastit ell mateix el mite de la claror de Sincera.
Agraïm-li-ho amb mots, si fa no fa
virgilians: EL TEU CANT, ACOSTAR-SE AL TEU CANT, ÉS COM EN LA CALDA APAIVAGAR
LA SET EN UNA FONT VIVA D’AIGUA DOLÇA.
Maria
Àngels Anglada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada