dilluns, 3 de juny del 2013

LA CLAROR DE SINERA

Escrivia   Cesare Pavese: “A un lloc, entre tots, hom li dóna,  un significat absolut, aïllant-lo en el món. Així han nascut els santuaris. Així a cadascun li tornen a la memòria els llocs de la infantesa; hi van succeint coses que els han fet únics i els destrien de la resta del món amb aquest segell “mític”. El poeta, el veritable creador, com el nostre Salvador Espriu, no s’atura aquí, però. D’una banda, reconeix aquesta imatge mítica a la qual torna sempre com a símbol d’una experiència individual, però que en els seus contemporanis es poden fer seva.  I, segonament , com diu l’autor italià, assoleix de salvar aquest mite alhora que se’n distancia i l’envolta de claror.

Salvador Espriu, segons les seves mateixes paraules:

     -“Ordenat, establert, potser intel·ligible/ Deixo el petit món que duc des de l’origen” –
ha bastit la mítica Sinera amb el relleu d’un orfebre que la repussés en argent. Atès el caràcter simbòlic del mite autèntic i la bellesa colpidora del mite autèntic i la bellesa colpidora dels mots que ens comuniquen la imatge de Sincera, aquesta ha esdevingut una veritable representació de la pàtria, aquest mot que ara molts eviten d’escriure i que tant endins porta el poeta de “EL laberint i el mur”

    Crec que lírica d’Espriu  ha estat d’una manera molt precisa l’expressió que calia a tot un poble en el llargs anys de la seva nit, per dir-ho amb una paraula espriuna. En aquest sentit, el creador de Sincera és el nostre poeta nacional, encara que la comparació  sembli estranya, d’una manera molt semblant com Virgili ho va ser d’una Roma triomfant i expansiva.

    Aquelles velles victòries van ser reflectides en una èpica., i la llarga derrota catalana ho ha estat en una lenta, clara, desolada elegia, no mancada, però, d’impuls ni d’esperança. Aniré més lluny: contra els qui menysvaloren la qualitat formal i mètrica de la poesia de l’Espriu, cal afirmar que el nostre autor empra tots els recursos del seu mestiere encara que no es deixi dominar per ells. S’ha estudiat i remarcat a bastament la importància del joc fònic en Virgili; heus-ne ací un exemple que suggereix la calma excessiva de “la superfície immòbil de marbre” del mar: “flatus et in lento luctantur marmore tonsae”
    Vegem ara  com en el nostre poeta aquest mateix recurs ajuda l’expressivitat del vers:
“...trontolli d’estèrils rialles” “l’esglaiós sacrifici imperial captiu”, al costat de la lleugera i suau sonoritat de “en una lleu remor/de fulles molt daurades”.

    També la bellíssima imatge de les paraules o dels cants que acompanyen el sol fins a la seva posta  troba una expressió feliç, no inferior a les de Cal·límac i de Virgili, en les “Cançons de la roda del temps”, és impossible d’oblidar la subtil  força de la frase aparentment tan senzilla com “s’enduien veus d’infants/ el sol  que jo mirava”

La semblança entre els dos poetes és, però, més profunda: ambdós senten la tristesa pregona d’un món sotmès als perills de la discòrdia i la guerra, la “glaçadora tristesa” d’Espriu, la compassió que sent per l’estrany temps dels homes “concorda amb el sentiment virgilià “Hi ha una tristesa en les coses i en els atzars humans  que em toquen el cor”. En aquest món i davant la més terrible de les divinitats, Al·lecto, la creadora dels dols, la qui té a cor les tristes guerres. les insídies, el poeta coneix  la fragilitat de les construccions humanes, de les paraules:

        “fràgils paraules despullades”, “les nostres cançons entre les fletxes de Mart”.
Així i tot, ha d’alçar la seva  veu, perquè hi ha estat cridat, perquè  ha  sentit
                      “clamar l’eterna rebel·lia/ de les vides del foc i de la terra”

I així ha preservat  Sincera  de la fragilitat doble del somni i de la bellesa amenaçada pels atzars materials i li ha donat una vida menys vulnerable inserint-la en el corrent dels mites: acolorit el pensament i el sentiment amb els ors lents del capvespre, l’argent de les tardes, els verds foscos dels xiprers, els colors de les “roques i el mar. El blau,” la carícia de la pluja difícil i el vent   que es desvetlla “als pàmpols secs”/ i encalça pels canyars parracs de somnis”

    Res més lluny d’una poesia feta d’inflats mots damunt un buit que és la lírica d’Espiu; tot llegint-lo lentament comprenem el pensament dels grecs sobre els escriptors que cerquen  el seu camí només amb l’enginy i els que posen en el seu art quelcom de profund, d’on neixen els versos que fan companyia.

    Salvador Espriu, incansable, llegidor dels poetes clàssics grecs i llatins, i que aconsella aquesta lectura al final del seu llibre sobre els mites, Les roques i el mar. El blau, ha bastit ell mateix el mite de la claror de Sincera.

    Agraïm-li-ho amb mots, si fa no fa virgilians: EL TEU CANT, ACOSTAR-SE AL TEU CANT, ÉS COM EN LA CALDA APAIVAGAR LA SET EN UNA FONT VIVA D’AIGUA DOLÇA.


                                                                                                           Maria Àngels Anglada                                                                                                                                                                                                                                                
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada