He cregut que aquestes tres ressenyes de Lluís Calderer
podien ser prou interessants per portar a la memòria tres obres cabdals de
Salvador Espriu.
CEMENTIRI DE SINERA
És el primer llibre de poesia publicat per Salvador
Espriu. L’editaren Josep Palau-Febré i Joan Triadú, a Barcelona, l’any 1946. Va
ser escrit, segons consta al final, entre el març de 1944 i el maig de
1945. Està format per 20 poemes breus,
sense títol, però numerats amb xifres romanes. Els encapçala una cita de la
Bíblia, concretament del llibre de l’Eclesiastès.
El poeta se situa al cementiri, el qual es converteix en
el centre de la circumferència que engloba Sinera i els seus voltants “Quina
petita pàtria/ encercla el cementiri”
Des del turó on aquest es troba emplaçat. mira el
paisatge i se sent morir. Sentiment que comparteix amb el món que l’envolta:
“de pàtria/ que mor en mi”. D’ací s’eleva el plany pel temps perdut, i,
com un captaire, el poeta davalla al poble a la recerca dels records.
Però aquest món és buit i silenciós: “Cap caritat no em
llesca/el pa que jo menjava,/el temps perdut”.
L’únic acollidor és el recinte del cementiri, en el qual acaba també el
llibre. En contrast amb aquest camí de dolor i mort que segueix el poeta, hi ha
el del pas del temps, harmònic, ordenat, i que se’ns manifesta de dues maneres:
seguint el curs del dia i seguint el curs de les estacions de l’any.
Hi ha una sèrie d’elements d’aquest món natural: la
pluja, el mar, l’arbre, els ocells..., que veiem ací en la seva concreció
immediatesa, però que, en esdevenir una presència constant en altres llibres,
eixamplen i enriqueixen el seu significat fins a convertir-se en veritables
símbols.
El món inanimat o desconegut se’ns fa proper i immediat
mitjançant el recurs de la personificació. D’aquesta manera, el Montalt
(conjunt de tres turons a la vora d’Arenys) se’ns presenten ací com “l’àvia
Muntala”.La mort és “la dama” que ve dalt de la “negra barca”.
El to elegíac és aconseguit amb un llenguatge extremament
concentrat. Les imatges tenen una presència i uns perfils molt clars. Gràcies a
això, tenim en Cementiri de Sincera una entrada accessible al “món espriuà”, que esdevindrà ric i complex
en el progressiu desplegament d’aquests signes elementals.
LA PELL DE BRAU
Escrit entre el
juny de 1957 i el juliol de 1958, i
publicat per primera vegada el 1960, aquest llibre, format per
cinquanta-quatre poemes, eixampla d’entrada, el marc geogràfic dins del qual
s’havia situat fins aleshores l’obra de Salvador Espriu. Ja el títol ens remet
a una vella imatge de la tradició escolar: el mapa de la Península Ibèrica és
com la pell d’un brau estesa. Aquest àmbit ve designat amb el nom de Sepharat,
així l’anomenaven, de molt antic, els jueus.
Sobretot des del punt de vista d’aquests, una comunitat
que és i vol continuar essent diferent, i, per això mateix, perseguida i
amenaçada, el poeta manifesta una preocupació essencialment i profundament
moral: la convivència entre els homes
que hi viuen, sempre difícil i entrebancada per la discòrdia i la guerra
civil.Tot i que les tensions es presenten com un conflicte permanent, el que
domina són les referències a la darrera guerra civil i la immediata postguerra,
especialment a la majoria dels poemes inicials. És remarcable la força
aconseguida amb la imatge del cavall que recorda el de Guernika de
Picasso o el cavall d’ El triomf de la mort de Brueghel.
La perspectiva triada, és a dir, la comunitat jueva,
permet un nou i ampli desplegament en
l’obra espriuana dels element bíblics, ja no només en l’expressió, el to
i la doctrina, sinó amb personatges com Job, el Fill Pròdig i els cecs de la
paràbola.
Així mateix no hi manquen els lligams amb les obres
anteriors. Hi trobem personatges com Ieudí, el vell sastre a propòsit del qual
es canta un romanço a la Primera
història d’Esther; l’ós Nicolau, l’home del sac. Personatges d’una major
densitat simbòlica com l ”estrany cec”,
i símbols de la natura com el mar, el vent, la pluja, les barques.
El to moral, ja dominant des del principi, s’imposa,
especialment, a partir de l’instant en què la visió del poeta s’orienta cap al
futur, per a la qual cosa li ha calgut el difícil guany d’una esperança humil i
la fe d’unes generacions noves capaces de superar i alliberar-se dels defectes
del passat.
PRIMERA HISTÒRIA D’ESTHER.
L’escenari representa el jardí d’una casa de Sinera. S’hi
convoca la gent del poble, una tarda d’estiu, per assistir a una representació
de titelles. El tema d’aquesta representació és la història bíblica de la reina
Esther. La lluita del poble jueu per tal d’alliberar-se del domini dels perses,
i el resultat i les conseqüències de la victòria final serveixen a Salvador
Espriu per formular una condemna d’abast universal de la violència i les
lluites entre els homes.
Dos dels llocs en l’espai (Persia i Sinera) i dues situacions llunyanes en el temps (la
persecució dels jueus i la del poble català) són lligades per un personatge,
l’Altíssim, cec de la parròquia de Sinera, que comenta els fets i dialoga amb
els personatges, bíblics i amb els del poble. De fet, més endavant s’arriba a
una identificació entre els dos mons.
El subtítol de l’obra “Improvisació per a titelles” és
una ironia perquè no hi ha res d’improvisat. Així, per exemple, hi ha una prodigiosa
síntesi de les formes teatrals més diverses. Des de les festes populars
i els titelles, fins a la comèdia i la tragèdia. El fet d’haver de moure’s en
aquesta diversitat de plans fa que els protagonistes hagin de mostrar caires
ben diversos de la seva personalitat.
Així mateix, en l’expressió parlada, alternen la prosa i
el vers. I. encara, modalitats que van del romanço del cec o els romanços de
set síl·labes característiques del sainet, fins a la volada lírica de la cançó
de la reina Esther. Del do col·loquial a l’elevació de l’estil bíblic.
En el difícil art d’articular una sèrie tan àmplia
d’elements diversos, i aconseguir un resultat tan coherent, la llengua hi té
una funció primordial. Des de la paraula o el gir dialectal, fins al més culte
i refinat, és sotmesa a un exercici que constitueix “un dels experiments més
prodigiosos a què la llengua catalana ha estat sotmesa”
(Joaquim
Molas, pròleg a Primera història d’Esther, Barcelona 1966)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada