L'any Salvador Espriu - Continuarem veient-lo

Quan la Dolors ens ha demanat buscar quelcom sobre l’Espriu, he anat al meu arxiu d’aquests magnífic home de lletres i llegint i rellegint articles entre molts retalls de diari, he trobat aquests tres que m’han semblat molt signifícatius, tots ells de molt bons escriptors i finalment hi he posat el del Rector d’Arenys que dóna un magnífic testimoniatge de la humanitat  de Salvador Espriu.

                       

                       És un fragment de “A la vora de” de Josep M. Espinàs

                          del diari Avui, del Diumenge, 24 de febrer del 1985

No sé pas parlar, ara, de l’Espriu que refusava el títol de poeta, ni de l’Espriu esdevingut símbol col·lectiu. Acabo de tornar de la Plaça de Sant Jaume, on la gent esperava l’arribada de les seves despulles per entrar al Palau de la Generalitat i desfilar silenciosament davant l’home que va viure, precisament, per salvar-nos els mots. La cua s’allargava pel  carrer  del Bisbe, formada per ciutadans de tota edat i condició. Alguns duien, a les mans, flors de colors vius, i en la grisor del capvespre endolat em recordaven aquell “alçament de llum en la tenebra…” Flors i silenci per a un –ara ja no ens ho pot negar –poeta.

M’ha impressionat tornar-lo a veure viu, en la repetició que TV3 ens ha ofert de la conversa que em va voler acceptar a “Identitats”. Pocs dies després va patir el trastorn vascular que aconseguí  de superar només provisionalment. Allò que va dir-hi ha quedat com el seu últim document públic, i hi parla de la mort assumida, però també de l’esperança de continuar treballant. M’agrada recordar aquell Espriu que es va posar a riure espontàniament, que explicava que dedicava una hora sencera a afaitar-se i que mostrava la coqueteria de ser capaç de fer una lletra diminuta…

El vaig anar a recollir a casa seva, als jardinets de Gràcia…                                                                                               ------

Va passar per la cadira del maquillatge i per la prova del micròfon amb una paciència absoluta i  suportà l’aparició de la inevitable mosca damunt el seu rostre amb la mateixa resignació amb que tantes vegades havia tolerat en la seva vida l’intrusisme de la impertinència humana. Quan acabà la conversa el vaig dur altra vegada a casa seva.

                                                      ------

El gener del 1963, quan havia començat la nova cançó, en una petita reunió a casa d’en Jonça Lloveres jo vaig cantar “A la vora de la nit”. L’Espriu hi era. Al cap d’uns dies vaig rebre dos fulls de bloc quadriculat, manuscrites, amb uns versos que el poeta tenia l’atenció de dedicar-me. I afegia: “vaig fer aquesta cançó de seguida d’haver-vos escoltat: us envio aquests versos per si poden servir” (i ho subratllava). Era la Cançó del dia que ja ve, que després musicà Josep Tero. I començava així.

      Si volguéssiu escoltar                          Al mateix cor de la nit

      obriu ara la finestra                              un nou càntic començava

      pels esglaons de la veu                       perquè un acompanyi el pas

      la cançó puja de pressa.                     pel camí de l’esperança

Els vostres versos han servit, Espriu. Amb les vostres “ratlles curtes” –com us agradava més de dir- heu marcat el camí del no perdre’ns.

                         

Salvador Espriu - Poeta del seu temps - Ja reposa al cementiri de Sinera

              

                                            Fragment d’un article al Cavall Fort. d’ Albert Jané

El dia 22 de febrer (1985) va morir, a Barcelona el poeta Salvador Espriu. Es va dir que havia mort el poeta nacional de Catalunya . Aquesta designació,  “el poeta nacional de Catalunya”, no s’havia aplicat a cap més poeta des de Jacint Verdaguer.

Salvador Espriu va ser enterrat l’endemà d’haver mort al cementiri d’Arenys de Mar, tal com ell desitjava.

Havia nascut a Santa Coloma de Farners, l’any 1913, però la seva família era d’Arenys de Mar, poble que ell estimava  molt,  i que havia servit per cantar-lo en els seus versos i que fou escenari de les seves narracions, com a símbol de la petita pàtria de cada u, concreta i real, a la mesura humana, coneguda en tots els seus detalls,  on cada racó guarda un record, però que el temps i les calamitats transformen i malmeten implacablement.

                                   Quina petita pàtria

                                   encercla el cementiri!

                                   Aquesta mar, Sinera,

                                   turons de pins i vinya

                                   pols de rials. No estimo

                                   res més, excepte l’ombra

                                   viatgera d’un núvol

                                   i el lent record del dies

                                   que són passats per sempre.

Salvador Espriu, que havia estudiat a la Universitat de Barcelona, es va donar a conèixer quan encara era molt jove, amb diversos reculls de narracions –per exemple Ariadna al laberint grotesc, que el van acreditar com un prosista extraordinari. Però la guerra civil el va afectar profundament. Els fragments següents són de la seva obra Primera Història d’Esther, escrita l’any 1947 i estrenada el 1957, d’una gran riquesa lingüística i d’una elevació moral impressionant:

Anàrem contra el qui mercadeja amb les coses santes i converteix la religió en puntal de l’opulència o en via practicable tan sols pels cretins.

Anatema contra el tip que no socorre la fam d’altres genives.

Anatema contra l’escribà que ven la ploma a rossins victoriosos i s’envileix a exalçar, per or o per temença, el sabre i el triomf.

Anatema contra el covard que calla quan el mal governa i anteposa  a la consciència l’escalfor del seu ventre.

La publicació de dos reculls de poemes més, El caminant i el mur (1957) i La pell de brau (1960) –(en que utilitza el nom jueu Sepharad, per a designar Espanya) van acabar de consagrar el prestigi de Salvador Espriu com a gran poeta civil, profundament preocupat alhora pel destí de l’home com a ésser individual i per la situació del seu país.

                                   …en quedaré aquí fins a la mort

                                   Car sóc també molt covard i salvatge

                                   I estimo a més amb un

                                   desesperat dolor

                                   aquesta meva pobra,

                                   bruta, trista, dissortada pàtria.

El poeta intenta el diàleg amb Sepharad:

                                   Diversos són els homes i diverses les parles

                                   i han convingut molts noms a un sol amor.

                                   Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

                                   si no som lliures.

                                   De vegades és necessari i forçós

                                   que un home mori per un poble,

                                   però mai no ha de morir tot un poble

                                   per un sol home:

                                   recorda sempre això, Sepharad.

Espriu va escriure a posta per a Raimon,el  poema “Inici de càntic en el temple”, en què hi ha aquests cèlebres versos:

                                   Però hem viscut per salvar-vos els mots

                                   per retornar-vos el nom de cada cosa,

                                   perquè seguíssiu el recta camí

                                   d’accés al ple domini de la terra.

           

La delicada salut del poeta ha fet que ens deixés abans d’hora: la mort, sobre la qual tant havia reflexionat, va acudir a la cita que el poeta feia ja temps que li havia donat.

           

                                   Quan arribis, si et sento

                                   hauré de saludar-te

                                   amb un gran crit. Car moro

                                   sense cap saviesa,

                                   però molt ric de passos

                                   de perdurt vianant.

I ara, ric de l’obra, del record i de l’exemple que ha deixat, reposa, com ell volia, en el seu cementeri, de Sinera.

                                   Sense cap nom ni símbol

                                   ran dels xiprers, dessota

                                   un poc de pols sorrenca,

                                   endurida de pluges.

                                              

Vivències i records de Salvador Espriu

                                                    Fragments de Joan Triadú

                                             trets  del diari Avui del 3 de juliol del 1988

Amb el títol de Memòria de Salvador Espriu el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu d’Arenys de Mar ha reunit un volum de més de dues-centes pàgines, quaranta-quatre escrits d’amics del poeta i persones que l’havien tractat en una època o altra de la seva vida. Es mirava, amb aquesta iniciativa, de reunir, amb tota l’amplitud que fos possible, vivències i records de primera mà i ben diversos, que, tots plegats, poguessin constituir una bona aportació al coneixement de l’home i també de l’escriptor i un homenatge a la seva memòria.

El llibre –una edició molt correcta feta per Edicions 62, ornada amb un retrat original de J.M. Subirachs     

                                                  

                                                                                ------                                                                       

Trets en fi, d’un mateix caràcter que passen davant dels nostres ulls  amb tonalitats més o menys vives, segons la relativa permanència  o la mera fugacitat de les relacions personals que en donen testimoni. Mentrestant, però, mentre el calidoscopi gira damunt d’ell mateix, amb la seva successió gairebé al·lucinada de múltiples imatges, resta al fons de tota la imatge fixa del mite.

                                                                                 ------                                                                      

Pep Quintana i Riera, després de fer patent a tothom que “han estat pocs, em penso, els arenyencs que en una ocasió o altre han saludat Salvador Espriu”  fa memòria de la tertúlia tinguda a cal Bisbe (casa pairal dels Espriu) a Arenys, l’estiu del 1968, i retreu literalment aquests mots del poeta: “M’agradaria de recordar i advertir una vegada més que Sinera  no és Arenys de Mar. És molt difícil mantenir durant quaranta anys (i quins anys!) un somni.

                                                                                 ------

Jordi Palomer i Pons, en una relació memorable del seu veïnatge arenyenc amb Espriu exposa el fet que Joaquim Ruyra, a les estades a Arenys passava part del dia a ca dels Palomer, que també ho era de Mn. Josep Palomer, persona admirada i fins i tota mitificada per Espriu. Allí el joveníssim escriptor portà a Ruyra les seves 

primeres obres, El doctor Rip i Aspecte

                                                                                 ------                                                                                  

Un altre arenyenc, Josep Montmany i Vidal recorda els Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc de l’any 1934, a l’envelat de la festa major de Sant Zenon. Joaquim  Ruyra presidia el jurat . Salvador  Espriu hi recollí el premi extraordinari de la Generalitat per la seva prosa “Els Avets”                                                                     

                                                                                 ------        

Sobre qui era i com era Espriu, l’obra que comento i l’aparició de la qual celebro, diu un bon reguitzell de coses: la polida esquerperia, la discreta reserva, l’horror envers el superflu, la fidelitat a la seva, nostra, llengua, l’amor a la seva mare. 

                                                                                 ------

 J.M. Benet i Jornet en una aportació crítica i alhora devota, de molt interès, escriu “Clamava per l’aïllament, però li encantava la xafarderia i procurava informar-se del safareig que movia el nostre petit país”        

                                                                                 ------

D’altres escrits revelen  d’altres “contradiccions”, sense insistir-hi. Però més enllà de tot. hi ha una afecció sense reserves. Records d’amor, agraïment i enyorança (C.Solé Vendrell) i estimació al seu record, “mentre visqui” (M.M  Tura i Soteres).

                                                                                 ------                       

                                         

                                         Així els poetes vencen la mort

Preguem - Un nou cel i una nova terra

El rector de la petita pàtria de Salvador Espriu –“Sinera” Mn. Martí Angelat, adrecà als assistents al funeral del gran poeta nacional les següents paraules curulles de sentit cristià i profunduitat poètica:

 Des de la meva simpatia per aquest home que regalimava arenyisme pels quatre costats del seu cor:

des de la meva admiració sense reserves per aquest home de primera fila -home d’una bondat respectuosa i delicada i d’un sentit permanent del deure; des de el meu agraïment de català per aquest home que tant ha treballat i lluitat pel nostre país; des de la meva fe cristiana; que em fa veure un germà en cada home, deixeu-me convidar-vos a tots aquells que d’acord amb les vostres conviccions pugueu compartir-les, a unes pregàries pel Salvador Espriu que ha fet traspàs.

               Reforcen la meva petició unes paraules que ell mateix m’escrivia fa poc temps; aquestes:

“Moltes gràcies –em deia- moltes gràcies sobretot per l’inapreciable oferiment de les seves oracions, que prou que les necessito”.

Preguem, doncs, i fem-ho manllevant aquella humilitat que presidia tothora la conducta del Sr. Salvador Espriu. Preguem des d’aquella humilitat que ens porti a reconèixer que en realitat no saben on comença la mort i on acaba la vida, on comença Déu i on acabem nosaltres, on acaba la terra i on comença el cel.

Preguem tanmateix, convençuts que la gran catedral del silenci “la petita pàtria que encercla el cementiri” –com deia el poeta- ressona amb música d’esperances i que la promesa d’una futura i eterna  primavera davalli a les tombes.

 Preguem, demanant que es desperti a uns nous cels i una nova terra: aquella  on l’ànima no pateix de temor, on  es pot portar sempre el cap ben dret, on la mentida no entaca mai els mots, on les fonts de l’amor no es perden pels deserts del costum i la rutina i on, finalment, hom pot estimar a cor obert i sentir-se estimat de veritat.

 Preguem, perquè hagi aconseguit el que cantava en els seus versos de la seva “Cancó de la mort resplandent”

                                                “Lluny, enllà

                                                 de paraules amargues,

                                                 una mort resplendent

                                                 vaig trobar.”

LA CURSA D'ARRELS

                                                                                                                                                          I és que ahir l’Escola Arrels va celebrar la  seva XXXII cursa, no és únicament la cursa dels alumnes de  l’Escola, sinó que és la  participació  de nois i noies d’altres escoles, d’antics alumnes, de pares i mares, i de tothom que s’hi vulgui apuntar, és un dia de festa pel  barri i m’és impossible deixar de comentar-la per acabar el blog.

 A dos quarts de deu va sonar el primer xiulet perquè comencessin   la cursa els nois de quart d’ESO, aquells que ben aviat ja diran adéu  als records de la seva infantesa i  a l’inici  de l’adolescència. Seguiran estudiant junts? Continuarà la seva amistat?...Tot és una incògnita.  No poden ara  imaginar-se tot allò que la vida els hi pot deparar. Entre ells hi havia el meu nét Gerard, que tranquil·lament va arribar el segon començant per la cua. Ell té molt clar que el més important és participar, no pas guanyar.

En Gerard es prepara per la sortida de 4t d'ESO

Van continuar amb el quart d’ESO de noies, que també es troben amb igualtat de circumstàncies que els nois, i tots els altres cursos, fins que a dos quartes de dotze varen córrer les antigues alumnes  i les mares. En aquest grup i va participar  la meva néta Ariadna, germana d’en Gerard i aquesta sí que va arribar la  primera i s’endugué la copa. Té tant d’amor propi com bona voluntat...

L'Ariadna a la cursa de mares i exalumnes

L'Ariadana amb la copa del 1r premi

I abans no fessin la seva cursa els petits, quer són deliciosos, hi va haver la primera passejada Arrels, per a tothom que si va voler inscriure i que  va ser molt participativa.

Val la pena veure amb quin entusiasma, corren P.3, P.4 i P.5 Entre els de P.4  hi corria també una néta meva, la Ginebra. A  alguns els ha d’ajudar una mica el pare, la mare, o la germana gran, però no importa, tots han d’arribar  perquè no hi ha copes, no hi ha ni primers ni darrers,  però sí que tots reben un record molt significatiu, una medalla i una bossa amb uns obsequis.

La Ginebra amb la seva medalla

No hi faltava al  pati la paradeta de galetes, pastissos, núvols  guarnits d’anissets i cafès, que uns quants nois i noies de 4rt  d’ESO oferien, a compte d’uns calerons, a benefici del seu viatge de final de curs a Carcassona. En Gerard, per què no dir-ho? va fer unes galetes, que ja són conegudes a l’escola, a les quals dóna formes molt diferents, i decora amb molta imaginació. Sempre tenen molt d’èxit.

I tot seguit la distribució dels  premis i el sorteig dels regals que fan els botiguers del barri i algun supermercat i que és l’emoció  del darrer moment.

És molt agradable trobar-te al pati amb antigues alumnes, que  porten la seva mainada a l’escola, i les avies, i algun avi,  que no s’ho volen perdre. I aquelles professores que varen ser les teves alumnes... Tot són records.

Jo no sé per què, però no hi puc fer més. Encara avui, amb molts més anys a sobre,  mentre contemplo el repartiment de premis, no sóc capaç de deixar de pensar en aquells, en que la Maria, directora de l’Escola i en Salvador, el meu marit, president de l’APA, ocupaven aquella tribuneta del parvulari,  aleshores recentment innagurat i em vénen a la memòria també tots els pares del nostre grup d’Arrels, quasibé tots de la junta: en Francesc, en Joan, l’altre Joan, l’altre Salvador , en Josep, en Mariano, l’Andreu... que ja no són entre nosaltres i penso que només quedem les dones, com a pals de paller de les nostres respectives famílies.