A les portes de la llum

Si bé fins ara  només  hem llegit  comentaris fets per homes, sobre la vida i l’obre de Salvador Espriu, em permeto  iniciar el de dues dones, que ja no les tenim entre nosaltres,  molts importants en la nostra literatura, perquè  vegem que també hi varen dir la seva en aquells moments, mitjançant  el diari Avui del dissabte, 23 de febrer del 1985.

Ja s’apaga el foc

per l’ampla tarda.

Les portes de la llum

se’m  tanquen.

Ningú no ha posat el plet a la vida amb tanta intensitat com ho va fer al llarg de tota la seva obra Salvador Espriu. Ell mateix ha titulat la seva poesia, el seu teatre i molta part de la seva prosa, com una llarga reflexió a l’entorn de la mort. Però, precisament, perquè aquest taló de fons, aquesta última realitat que concedeix a la seva vida el seu preu just, poques obres hi ha al nostre entorn que puguin donar una visió més profunda, més angoixada, més decididament positiva a l’existència. La mort i el poeta han caminat junts, i ell li ha anat concedint tota mena de qualitats, tota mena d’adjectius, que la fessin pròxima i gairebé l’identifiquessin amb la mateixa vida. I la raó última d’aquesta identificació ha estat sempre precisament, per donar una solidesa i perennitat en aquest contacte amb la realitat de la vida quotidiana, de les coses concretes i sobretot, el lligam més profund que fa tota experiència humana coherent, és a dir: el llenguatge.

Aleshores, quan la sang

és escampada amb ira per la roja tenebra,

esdevinc justificat, home sencer.

I diuen els meus llavis,

nascudes del coratge,

del compassiu somriure

obrint-me finalment l’únic pas de sortida,

unes poques, fràgils, clares

paraules de cançó

Tota la vida d’Espriu gira a l¡’entorn de a paraula. En la seva obra ens diu, sovint, que ha donat la seva vida a les paraules, o bé ens recorda que, en el moment més greu de la mort aparent de la nació catalana, va viure, i ho diu en plural, cal recordar-ho, per salvar-nos els mots. Les paraules són, és evident, l’eina del poeta. Per Salvador Espriu no sols són l’eina, són la columna vertebral de tot el que l’home és com a home. Les paraules identifiquen l’home; les paraules permeten, a través del gran alambí de la poesia, endinsar la intel·ligència de  l’ambigüitat i contradicció. L’absurd, la contradicció, l’amarg combat de la vida tenen sentit en l’última pregunta metafísica de l’obra espriuana, quan a través de les paraules pot arribar a confegir la unitat de contraris la possibilitat última d’una contradicció assumida.

En un des més bells poemes d’un dels seus més bells llibres –em refereixo al poema dinou de Final del laberint-, Salvador Espriu ens invita a comprendre  que, en els més oposats valors que les paraules ens ofereixen, com a intèrprets de l’experiència, hi ha un últim sentit que ens invita a comprendre l’univers i, al mateix temps, a deseixir-nos-en:

                                            Diré del bell foc i de l’aigua

                                            Si crema molt la neu,

                                            glaçava  més la flama.

                                            Diré de l’espasa i de l’aigua.

                                            Si m’ha ferir la font,

                                            em guarirà l’espasa.

                                            Diré de l’ocell i de l’aigua.

                                            Si llum de cims al riu,

                                            fosca la terra l’ala.

                                            Diré de la rosa i de l’aigua:

                                            la mort de la mar fa

                                            la flor més perdurable.

                                            Diré del meus ulls i de l’aigua

                                            Si tot ho mira el llac,

                                            jo tinc les nines blanques.

                                            Dic la pluja, la pluja, la pluja

                                            clara

                                            i el plor de l’endinsat

                                            sense retorn per l’aigua

                                            Dic el nom del no-res

                                            enllà del fons de l’aigua.

Un últim sentit que tracta d’haver la raó última de l’existència conforme tota la poesia lírica de Salvador Espriu  en un constant plet, vol que la intel·ligència sigui capaç de facilitar-li el salt a la comprensió de l’absolut, però aquesta vocació metafísica i aquesta veu lírica no les tindrà com a poeta en una torre inaccessible; tot al contrari el converteix en un far que vigila la tenebra a l’entorn, que no es cansa d’il·luminar la foscor que l’envolta i que és, al mateix tempos, guia i refugi de caminants.

No puc dir que arribarà a ser per a les generacions futures aquest immens poieta noistre. El que si puc dir és que per a la nostra generació és una veu segura, amiga, inimitable, sempre motiu de nous camins de la intel·ligència, de la sensibilitat, de la responsabilitat i d’una generosa entrega a tot el seu poble.

                                                                                                       Maria Aurèlia Capmany

                                                                                             L’AVUI, 23 de febrer del 1985

               

RESSENYES DE LLUÍS CALDERER, EDITADES A “HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA”, D’EDICIONS 62.

He cregut que aquestes tres ressenyes de Lluís Calderer podien ser prou interessants per portar a la memòria tres obres cabdals de Salvador Espriu.

CEMENTIRI DE SINERA

És el primer llibre de poesia publicat per Salvador Espriu. L’editaren Josep Palau-Febré i Joan Triadú, a Barcelona, l’any 1946. Va ser escrit, segons consta al final, entre el març de 1944 i el maig de 1945.  Està format per 20 poemes breus, sense títol, però numerats amb xifres romanes. Els encapçala una cita de la Bíblia, concretament del llibre de l’Eclesiastès.

El poeta se situa al cementiri, el qual es converteix en el centre de la circumferència que engloba Sinera i els seus voltants “Quina petita pàtria/ encercla el cementiri”

Des del turó on aquest es troba emplaçat. mira el paisatge i se sent morir. Sentiment que comparteix amb el món que l’envolta: “de pàtria/  que mor en mi”.  D’ací s’eleva el plany pel temps perdut, i, com un captaire, el poeta davalla al poble a la recerca dels records.

Però aquest món és buit i silenciós: “Cap caritat no em llesca/el pa que jo menjava,/el temps perdut”.  L’únic acollidor és el recinte del cementiri, en el qual acaba també el llibre. En contrast amb aquest camí de dolor i mort que segueix el poeta, hi ha el del pas del temps, harmònic, ordenat, i que se’ns manifesta de dues maneres: seguint el curs del dia i seguint el curs de les estacions de l’any.

Hi ha una sèrie d’elements d’aquest món natural: la pluja, el mar, l’arbre, els ocells..., que veiem ací en la seva concreció immediatesa, però que, en esdevenir una presència constant en altres llibres, eixamplen i enriqueixen el seu significat fins a convertir-se en veritables símbols.

El món inanimat o desconegut se’ns fa proper i immediat mitjançant el recurs de la personificació. D’aquesta manera, el Montalt (conjunt de tres turons a la vora d’Arenys) se’ns presenten ací com “l’àvia Muntala”.La mort és “la dama” que ve dalt de la “negra barca”.

El to elegíac és aconseguit amb un llenguatge extremament concentrat. Les imatges tenen una presència i uns perfils molt clars. Gràcies a això, tenim en Cementiri de Sincera una entrada accessible al  “món espriuà”, que esdevindrà ric i complex en el progressiu desplegament d’aquests signes elementals.

LA PELL DE BRAU

Escrit entre el  juny de 1957 i el juliol de 1958, i  publicat per primera vegada el 1960, aquest llibre, format per cinquanta-quatre poemes, eixampla d’entrada, el marc geogràfic dins del qual s’havia situat fins aleshores l’obra de Salvador Espriu. Ja el títol ens remet a una vella imatge de la tradició escolar: el mapa de la Península Ibèrica és com la pell d’un brau estesa. Aquest àmbit ve designat amb el nom de Sepharat, així l’anomenaven, de molt antic, els jueus.

Sobretot des del punt de vista d’aquests, una comunitat que és i vol continuar essent diferent, i, per això mateix, perseguida i amenaçada, el poeta manifesta una preocupació essencialment i profundament moral: la convivència entre els homes  que hi viuen, sempre difícil i entrebancada per la discòrdia i la guerra civil.Tot i que les tensions es presenten com un conflicte permanent, el que domina són les referències a la darrera guerra civil i la immediata postguerra, especialment a la majoria dels poemes inicials. És remarcable la força aconseguida amb la imatge del cavall que recorda el de Guernika de Picasso o el cavall d’ El triomf de la mort de Brueghel.

La perspectiva triada, és a dir, la comunitat jueva, permet un nou i ampli desplegament en  l’obra espriuana dels element bíblics, ja no només en l’expressió, el to i la doctrina, sinó amb personatges com Job, el Fill Pròdig i els cecs de la paràbola.

Així mateix no hi manquen els lligams amb les obres anteriors. Hi trobem personatges com Ieudí, el vell sastre a propòsit del qual es canta un  romanço a la Primera història d’Esther; l’ós Nicolau, l’home del sac. Personatges d’una major densitat simbòlica com l ”estrany  cec”, i símbols de la natura com el mar, el vent, la pluja, les barques.

El to moral, ja dominant des del principi, s’imposa, especialment, a partir de l’instant en què la visió del poeta s’orienta cap al futur, per a la qual cosa li ha calgut el difícil guany d’una esperança humil i la fe d’unes generacions noves capaces de superar i alliberar-se dels defectes del passat.

PRIMERA HISTÒRIA D’ESTHER.

L’escenari representa el jardí d’una casa de Sinera. S’hi convoca la gent del poble, una tarda d’estiu, per assistir a una representació de titelles. El tema d’aquesta representació és la història bíblica de la reina Esther. La lluita del poble jueu per tal d’alliberar-se del domini dels perses, i el resultat i les conseqüències de la victòria final serveixen a Salvador Espriu per formular una condemna d’abast universal de la violència i les lluites entre els homes.

Dos dels llocs en l’espai (Persia i Sinera)   i dues situacions llunyanes en el temps (la persecució dels jueus i la del poble català) són lligades per un personatge, l’Altíssim, cec de la parròquia de Sinera, que comenta els fets i dialoga amb els personatges, bíblics i amb els del poble. De fet, més endavant s’arriba a una identificació entre els dos mons.

El subtítol de l’obra “Improvisació per a titelles” és una ironia perquè no hi ha res d’improvisat. Així, per exemple, hi ha una  prodigiosa  síntesi de les formes teatrals més diverses. Des de les festes populars i els titelles, fins a la comèdia i la tragèdia. El fet d’haver de moure’s en aquesta diversitat de plans fa que els protagonistes hagin de mostrar caires ben diversos de la seva personalitat.

Així mateix, en l’expressió parlada, alternen la prosa i el vers. I. encara, modalitats que van del romanço del cec o els romanços de set síl·labes característiques del sainet, fins a la volada lírica de la cançó de la reina Esther. Del do col·loquial a l’elevació de l’estil bíblic.

En el difícil art d’articular una sèrie tan àmplia d’elements diversos, i aconseguir un resultat tan coherent, la llengua hi té una funció primordial. Des de la paraula o el gir dialectal, fins al més culte i refinat, és sotmesa a un exercici que constitueix “un dels experiments més prodigiosos a què la llengua catalana ha estat sotmesa”

               (Joaquim Molas, pròleg a Primera història d’Esther, Barcelona 1966)

REVETLLA DEL DIA DE SANT JORDI – Salvador Espriu

La vigília de Sant Jordi sopava a una hora força tardana, quan per TV3 o el 33, no ho recordo exactament, vaig sentir que la Biblioteca Can Pedrals, de Granollers, havia obert de nit per celebrar “La nit espriuana” i que a aquesta iniciativa s’hi havien unit 121 biblioteques més de tot Catalunya, amb l’idea d’oferir   l’estímul necessari perquè el públic comprés.   Sant Jordi animava a que en temps de crisis, tothom comprés dos llibres:  un per a si mateix  i un per regalar a altri i i  sembla ser que  s’havien muntat diverses activitats a fi d’augmentar les vendes.

 Em va semblar una idea genial, no celebrem amb coets i petards la nit de Sant Joan i la festegem  amb la coca?  perquè doncs no podem celebrar d’ara endavant la revetlla de Sant Jordi, tot  oferint  homenatge a l’escriptor que ben merescut ho tingui aquell any?

Comentava el locutor que Can Pedrals havia rebut la visita del Conseller Mascarell. Em va semblar tot un detall. Que havien venut força llibres i que s’havien  exhaurit les coques. Van recitar versos patriotes i també de Baltasar Porcel “les roses d’esperança” que el  volien  trametre al poeta. Penso que una sortida al capvespre o a la nit sempre pot agradar a la gent jove preferentment i als més grans també, oi?

Sembla ser que als països del Nord d’Europa es llegeix molt més. Jo sempre he pensat que és pel fred, no poden ser tan rodamons com nosaltres, que el temps ens acompanya gairebé sempre. Deien  que el promig de llibres que llegeixen ells és de 67 a l’any i nosaltres, els catalans, és de 61. Les xifres em semblen molt exagerades, però no tant diferents, però uns 6 llibres per més, no crec pas que els llegeixi molta  gent en el nostre país.

Comentava el locutor  que la presència de la nostra cultura és molt bona  en l’àmbit d’Europa. Només a Alemanya es van vendre 500.00 exemplars, però en canvi no som tant coneguts a la resta d’Espanya, en general. Internacionalment tenim el Ramon Llull, que hem de compartir-lo amb el Cervantes, però malgrat tot tenim moltes empreses que funcionen pel seu compte i donen un bon testimoniatge de la nostra parla.

Però si bé es veritat que la festa del llibre té una ressonància molt gran, no  podem oblidar que la seva companya és la rosa, que porta en el seu sí records eterns i evocadors. Qui no recorda el regal de la primera rosa? Potser la de aquell xicot que després no has vist mai més? potser el record d’aquells moments vitals relacionats amb un festeig que s’iniciava i que es consolidà amb el pas dels anys? Mai no m’ha faltat la rosa de Sant Jordi i quan en Salvador ja no hi ha sigut,  me l’ han ofert el gendre o alguna de les filles,  i que jo l’he dedicat  al meu marit com a  fruit del meu record i de la meva enyorança.

Finalment voldria comentar que un dels gran reptes de l’any Espriu és la difusió i la promoció dels seus poemes musicats i també dels diversos espectacles de música, poesia i teatre que s’han celebrat  i crec es continuaran celebrant durant la resta de l’any..A continuació  transcrit dos poemes d’ell,  els dos m’agraden molt.

           

            LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril ? Plovia        

 a poc a poc. Nosaltres

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia.

      

PREGÀRIA A SANT JORDI

                      Senyor Sant Jordi

                      -Patró 

                      Cavaller sense por,

                      Guarda’ns sempre

                      del crim

                      de la guerra civil.

                      Allibera’ns dels nostres

                      pecats

                      d’avarícia i d’enveja,

                      i del drac

                      de la ira, de l’odi

                      entre germans,

                      de tot altre mal.

                      Ajuda’ns a merèixer

                      la pau

                      i salva la parla

                      de la gent

                      catalana

                      Amén.

Per acabar us transcric algunes frases  de Salvador Espriu, de  les que surten diàriament al diari ARA.

Any Espriu 2013

No m’interessa la massa de gent que no llegeix res

ni es preocupa de res.

La nostra llengua i la nostra cultura

han viscut sempre injustament, amenaçades,

des de fora i des de dins.

Ningú, en voltar una roda, no gosaria

precisar-ne el començament ni la fi.

No em faig massa il·lusions sobre la nostra

circumstància claudicant i magra.

Hi ha qui vomita insolències des de la gropa

de robades cavalleries transformades sovint,

per càstig, en ases putrefactes.

Davallats al pou

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

No se m’acudeix cap imbecil·litat eficaç

per replicar-te.

Amb grandesa d’ànim, amb mesura,

amb una benèvola però aguda ironia,

amb tolerància, comprensió i perdó.

Tots, llevat d’alguns porucs

i del gremi dels eunucs

som, evidentment, casats. 

El més gran dels disbarats

Verdaguer és una figura que crema així que

es toca, i es fa impossible no apassionar-se

Direm la veritat sense repòs.

Aquest vell tan sols ha detestat, detesta i detestarà,

una sola i única cosa, el fanatisme,

en qualsevol camp que sigui"