LA PLAÇA DEL CONGRÉS

És una plaça gran. Amb una extensió de 10.000 m2  que representa el percentatge més alt d'espais verds.  Les dues aceres que la limiten, tenen cases  altes i a les quatre cantonades hi ha els  gratacels, de 14 pisos d'alçada. Potser  les botigues de la plaça són les  que més han perdurat al barri, malgrat hagin canviat d'amo o bé de projecte. Té arbres, que fan una bona ombra a l’estiu i que molt agraeixen la quantitat d'avis i àvies que passen l’estoneta asseguts als bancs  del “si no fos”, explicant-se les seves batalletes. També aprofiten bé la plaça la mainada de les escoles, quan surten de classe i no cal dir les mares que fan la seva xerradeta i solen passar pel colador tot el professorat del seus fills.

Plaça del Congrés Eucarístic 

Hi ha un petit estany tocant al carrer de Felip II amb una figura central  al·legòrica a la maternitat.

Maternitat

Al final de la plaça hi travessa el carrer Cardenal Tedeschini.  Al centre del carrer hi ha la Parròquia de Sant Pius Xè.  Al costat dret el Col·legi de la Salle, dirigit pels Germans de les Escoles Cristianes  i a l’esquerre El Col·legi  “San Pio”, dirigit per la Institució Teresiana, que varen ser inaugurats el 1960, si bé ja havien iniciat  les classes en  altres locals. En un principi tenien una cabuda aproximada d'un miler d'alumnes, entre diürns i nocturns. Totes dues escoles tenien aules especialitzades per la formació professional i  les Teresianes tenien annexa una residència per a noies treballadores, que posteriorment va 

Col·legi La Salle Congrés

passar a ser residencia d'universitàries i actualment és la residència per a les Teresianes de la Tercera edat, si bé en el mateix local s’hi dóna aixopluc a l’Entitat  Com Vivim, que acull residents immigrants a fi d'orientar-los amb  el paperam i demés. És Una obra completament voluntària. Jo mateixa durant uns cursos vaig ajudar a que els nois /noies avancessin en el seu aprenentatge de català.

Els valors que impregnaven l’obra de Vivendes del Congrés  van ser determinants a l’hora  d'elegir quins havien de ser els  dirigents d'ambdues escoles.  Les dues començaven  l’ensenyament als 5 anys i aleshores les  dues duien el mateix nom de la Parròquia,” San Pio  X”, perquè les dues eren escoles parroquials.

Escola Arrels, antic col·legi San Pio X

Posteriorment es varen independitzar i cada una ha anat  fent el seu camí de forma diferent i amb metodologies també ben diferents, però  amb a l'ESO es va establir un conveni.  El Col·legi San Pio X de noies, que ja era mixta  i havia canviat el nom pel d'Escola Arrels,  agafaria  els infants dels dos centres a partir dels 3 anys i faria Infantil, Primària i els quatre cursos d'ESO i  La Salle es quedaria amb els cursos de Batxillerat als quals hi podrien  accedir de forma directa els alumnes de l’Arrels.

Malgrat que tres de les meves filles  varen fer el Batxillerat a la Salle, sortint de l'E.G.B, en aquests moments no en sé gran cosa, ja que la meva neta hi podia haver anat a fer el Batxillerat, però ha optat per un altre centre fora del barri, potser perquè la seva mare, la meva filla gran, no va voler ser conillet d'índies, deia ella,  en aquell curs, que per primer cop la Salle rebia noies de “San Pio”

En el barri hi van haver uns espais enjardinats i tancats que en un principi  van  acollir els jardins d'infància de forma modèlica.

També hi  va haver a partir dels anys 60 un centre  de formació professional, adscrit  a l’obra diocesana professional, però actualment és un Centre de Càrites i un Patronat, que va passar  posteriorment a Cooperativa Escolar, que gestionava l’Escola  Pompeu Fabra, situada al pati interior  d’una illa de cases, del Carrer Felip II, i també en un petit edifici prop,  els dos  molt  aprop de la plaça del Congrés, nascuda dels interessos de pares i mestres que es  basaven en la anomenada  escola activa catalana. A la dècada dels 80 s’integrà a la xarxa d’escoles públiques i posteriorment es traslladà a un nou edifici construït dins del barri dels Indians.

També hi havia L’Acadèmia Camí, en unes cases ja fóra de la demarcació del Congrés, que ara està situat al carrer Vèlia, però té els cursos d’ESO en  els locals que en un principi va ocupar l’Escola Pompeu Fabra. En dono crèdit perquè cada any  els Avis Savis anem a fer-los una xerrada. De les noves escoles i de l’Institut ja en parlaré oportunament.

L’ESGLÉSIA DE SANT PIUS Xè – Un campanar sense campanes.

De bones a primeres l’Església del Congrés es va situar provisionalment en un local del carrer del blat, però de fet,  un barri creat pel bisbat, no podia permetre’s cosa semblant;  per això l’octubre del 1955 ja es va constituir la junta d'obres de la Parròquia de Sant Pius Xè per tirar endavant  el nou edifici al Carrer Tedeschini, davant la Plaça del Congrés.

 El 1958 l’arquitecte Soteras Mauri va presentar un projecte per una església amb capacitat de 1.250 persones assegudes, molt semblant a un pavelló esportiu,  (ell havia dissenyat el Palau d'Esports de Montjuïc) el meu marit afectuosament en deia “la fàbrica de cristians” , coronat  per una torre annexada, de 45 metres, que havia de fer de campanar, però que mai no ha tingut campanes per  manca de recursos. De totes formes, amb campanes o sense, és el símbol per excel·lència  del barri i el punt de trobada més comú. Si et trobes amb els amics, punt de cita el campanar, si s’organitza una excursió, punt de sortida el campanar...

El pressupost, una mica més de vuit milions de pessetes, es va repartir entre  un  30%  l’INV, un 50% a prèstec de les Caixes, i un 20% a les VCE, però aquestes es van desentendre de la seva part  i el pagament va recaure entre la feligresia a través de les diferents campanyes de captació fetes des de la parròquia i també mitjançant una derrama sobre els pagaments que les botigues feien al Patronat.

La primera pedra es va col·locar el 20 d'octubre de 1960 i tres anys més tard  s’enllestia la construcció. Possiblement  l’escassetat de recursos econòmics  va donar lloc a un toc de sobrietat a l’Església. Tota ella és de maó vist. Només té l’altar Major, amb  un Crist a l’esquerra i fora de l’altar, la pica baptismal a la dreta, amb un petit retaule al·legòric. No hi ha capelles laterals.

Posteriorment en el pany de paret darrera de l’altar s’hi ha col·locat un retaule  de Sant Pius Xè  amb diverses  al·legories i a la part dreta de l’altar i temps després,  s’hi ha situat una imatge de la Mare de Déu. És de   fang, no porta corona, va vestida senzillament i aguanta el Nen amb el braç dret.  No és reproducció de cap imatge coneguda. ”Es  La Noia del Poble Maria”.

Aquesta gran nau rep la llum a través d'uns vitralls situat a la part alta de les dues parets laterals, que són al mateix temps finestres de ventilació i que representen al·legories del Congrés Eucarístic.

Pel costat dret de la gran nau s’entra a la capella del Santíssim, on solen celebrar-se les minses diàries. A la paret lateral hi ha una petita Mare de Déu  de Montserrat i la inscripció, amb relleu, dels noms dels principals santuaris catalans.

El més notable d'aquesta església és que per tenir una gran cabuda s’hi celebren diversos esdeveniments del barri.  En certa manera fa de saló d'actes. L’escola Arrels hi celebra l’inici de cada curs, amb una petita representació i amb cants adients al cas. També l’aprofita el Col·legi La Salle. La Coral hi sol cantar en diferents ocasions. Una d'elles és per la Festa Major. Aquest anys va ser un esdeveniment de Liceu,  la Coral Oronell, que és la del barri, juntament amb el Cor Musical de Bellaterra i la Coral de Canyet (Badalona) interpretaren fragments de la Sarsuela “Cançó d'amor i de guerra”, comptant amb la intervenció  del tenor Dalmau  González, de renom mundial,  antic resident del barri, al qual estima molt. Jo el recordo amb molta  estima perquè havia tingut les seves dues filles a classe, a l’Escola.

També per la Festa Major cada any  hi ha un Concert de la Banda Municipal de Barcelona,  que la gent espera amb molta alegria.