La il•lusió de fer un blog

En acabar el curs de l’any passat,  la Maria Dolors em va dir: el curs proper podries fer  blogs. T’agradarà. H i ha gent molt maca i que escriu molt bé. I jo ben decidida m’hi vaig apuntar sense saber prou bé per on anaven els trets.

De bones a primeres vaig pensar escriure sobre el genocidi armeni, de l’obra de la Maria Àngels Anglada,  unint-lo una mica amb el que expliquem  en el Consell dels Savis, però en veure que algunes escriurien sobre els barris de la Barceloneta i Gràcia vaig pensar que jo podia fer-ho sobre el barri del Congrés, que queda una mica amagat i que molt poca gent coneix. Però la meva sorpresa ha estat molt gran en ser jo la que he descobert  moltes coses d’aquest barri, que em semblava una mica llunyà de casa meva, les quals  ignorava, i ara per circumstàncies del nou ordenament  de Sant Andreu, he passat  a ser veïna del Congrés-Indians.

Precisament el diumenge passat, dia 2 de juny,  amb una gran solemnitat  i molta participació, es va celebrar el 60è aniversari de la col·locació de la primera pedra de les cases del Congrés.

La segona part del blog és  un recull d’articles referents a l’obra de Salvador Espriu, perquè em semblava que era bo reviure’ls en el any dedicat a ell , tot assumint el contingut històric del  temps i de l’època que li va tocar viure.

Però anem al blog. Per a mi ha sigut tot una experiència. I me n’he sortit com bonament he pogut, agraint molt particularment  l’ajut de la Montserrat i en Fede, a classe i també els consells  dels  de casa. Intento fer-me una autoavaluació  i no passo de “progresa adecuadament”, però com sempre,  no sé aquest progrés fins a quin punt arriba, perquè em sembla que l’ordinador no és pas el meu millor amic: em fa por.

De totes formes confesso que he passat un curs molt agradable, en el qual he posat a prova  la meva bona fe.  Que he fruit de valent amb els blogs de totes les companyes i el company. Quin ha estat el més interessant? Que difícil em seria posar nota. Uns meravellosament redactats, altres interessantíssims pel seu contingut, per la seva creativitat, per la seva espontani etat.. He fruit molt amb el de les dues gracienques, potser perquè m’han fet reviure molt intensament els 20 anys que jo vaig viure en aquell barri .  L’autora de la Barceloneta ha posat a prova el meu entusiasme per un barri que només coneixia una miqueta. També m’ho he passat molt bé amb la  informació tan important que ens ha aportat en Fede, sobre la la vida i l’obra de diferents músics, i pel  fet de sentir algunes sardanes que també  m’han recordat  les primeres ballades que varem poder fer després de la repressió franquista.  Les noves generacions no poden ni imaginar-se el que allò va significar.

Realment ara penso que ja és hora de començar a repassar els apunts magistrals de la Marcela i llançar-me de ple i sense por a l’ordinador.

Gràcies Maria Dolors per la teva paciència i el teu bon consell i a totes les companyes i  en Fede, per la vostra bona acollida. Bon estiu i a reveure.

LA CLAROR DE SINERA

Escrivia   Cesare Pavese: “A un lloc, entre tots, hom li dóna,  un significat absolut, aïllant-lo en el món. Així han nascut els santuaris. Així a cadascun li tornen a la memòria els llocs de la infantesa; hi van succeint coses que els han fet únics i els destrien de la resta del món amb aquest segell “mític”. El poeta, el veritable creador, com el nostre Salvador Espriu, no s’atura aquí, però. D’una banda, reconeix aquesta imatge mítica a la qual torna sempre com a símbol d’una experiència individual, però que en els seus contemporanis es poden fer seva.  I, segonament , com diu l’autor italià, assoleix de salvar aquest mite alhora que se’n distancia i l’envolta de claror.

Salvador Espriu, segons les seves mateixes paraules:

     -“Ordenat, establert, potser intel·ligible/ Deixo el petit món que duc des de l’origen” –

ha bastit la mítica Sinera amb el relleu d’un orfebre que la repussés en argent. Atès el caràcter simbòlic del mite autèntic i la bellesa colpidora del mite autèntic i la bellesa colpidora dels mots que ens comuniquen la imatge de Sincera, aquesta ha esdevingut una veritable representació de la pàtria, aquest mot que ara molts eviten d’escriure i que tant endins porta el poeta de “EL laberint i el mur”

    Crec que lírica d’Espriu  ha estat d’una manera molt precisa l’expressió que calia a tot un poble en el llargs anys de la seva nit, per dir-ho amb una paraula espriuna. En aquest sentit, el creador de Sincera és el nostre poeta nacional, encara que la comparació  sembli estranya, d’una manera molt semblant com Virgili ho va ser d’una Roma triomfant i expansiva.

    Aquelles velles victòries van ser reflectides en una èpica., i la llarga derrota catalana ho ha estat en una lenta, clara, desolada elegia, no mancada, però, d’impuls ni d’esperança. Aniré més lluny: contra els qui menysvaloren la qualitat formal i mètrica de la poesia de l’Espriu, cal afirmar que el nostre autor empra tots els recursos del seu mestiere encara que no es deixi dominar per ells. S’ha estudiat i remarcat a bastament la importància del joc fònic en Virgili; heus-ne ací un exemple que suggereix la calma excessiva de “la superfície immòbil de marbre” del mar: “flatus et in lento luctantur marmore tonsae”

    Vegem ara  com en el nostre poeta aquest mateix recurs ajuda l’expressivitat del vers:

“...trontolli d’estèrils rialles” “l’esglaiós sacrifici imperial captiu”, al costat de la lleugera i suau sonoritat de “en una lleu remor/de fulles molt daurades”.

    També la bellíssima imatge de les paraules o dels cants que acompanyen el sol fins a la seva posta  troba una expressió feliç, no inferior a les de Cal·límac i de Virgili, en les “Cançons de la roda del temps”, és impossible d’oblidar la subtil  força de la frase aparentment tan senzilla com “s’enduien veus d’infants/ el sol  que jo mirava”

La semblança entre els dos poetes és, però, més profunda: ambdós senten la tristesa pregona d’un món sotmès als perills de la discòrdia i la guerra, la “glaçadora tristesa” d’Espriu, la compassió que sent per l’estrany temps dels homes “concorda amb el sentiment virgilià “Hi ha una tristesa en les coses i en els atzars humans  que em toquen el cor”. En aquest món i davant la més terrible de les divinitats, Al·lecto, la creadora dels dols, la qui té a cor les tristes guerres. les insídies, el poeta coneix  la fragilitat de les construccions humanes, de les paraules:

        “fràgils paraules despullades”, “les nostres cançons entre les fletxes de Mart”.

Així i tot, ha d’alçar la seva  veu, perquè hi ha estat cridat, perquè  ha  sentit

                      “clamar l’eterna rebel·lia/ de les vides del foc i de la terra”

I així ha preservat  Sincera  de la fragilitat doble del somni i de la bellesa amenaçada pels atzars materials i li ha donat una vida menys vulnerable inserint-la en el corrent dels mites: acolorit el pensament i el sentiment amb els ors lents del capvespre, l’argent de les tardes, els verds foscos dels xiprers, els colors de les “roques i el mar. El blau,” la carícia de la pluja difícil i el vent   que es desvetlla “als pàmpols secs”/ i encalça pels canyars parracs de somnis”

    Res més lluny d’una poesia feta d’inflats mots damunt un buit que és la lírica d’Espiu; tot llegint-lo lentament comprenem el pensament dels grecs sobre els escriptors que cerquen  el seu camí només amb l’enginy i els que posen en el seu art quelcom de profund, d’on neixen els versos que fan companyia.

    Salvador Espriu, incansable, llegidor dels poetes clàssics grecs i llatins, i que aconsella aquesta lectura al final del seu llibre sobre els mites, Les roques i el mar. El blau, ha bastit ell mateix el mite de la claror de Sincera.

    Agraïm-li-ho amb mots, si fa no fa virgilians: EL TEU CANT, ACOSTAR-SE AL TEU CANT, ÉS COM EN LA CALDA APAIVAGAR LA SET EN UNA FONT VIVA D’AIGUA DOLÇA.

                                                                                                           Maria Àngels Anglada                                                                                                                                                                                                                                                

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  

A les portes de la llum

Si bé fins ara  només  hem llegit  comentaris fets per homes, sobre la vida i l’obre de Salvador Espriu, em permeto  iniciar el de dues dones, que ja no les tenim entre nosaltres,  molts importants en la nostra literatura, perquè  vegem que també hi varen dir la seva en aquells moments, mitjançant  el diari Avui del dissabte, 23 de febrer del 1985.

Ja s’apaga el foc

per l’ampla tarda.

Les portes de la llum

se’m  tanquen.

Ningú no ha posat el plet a la vida amb tanta intensitat com ho va fer al llarg de tota la seva obra Salvador Espriu. Ell mateix ha titulat la seva poesia, el seu teatre i molta part de la seva prosa, com una llarga reflexió a l’entorn de la mort. Però, precisament, perquè aquest taló de fons, aquesta última realitat que concedeix a la seva vida el seu preu just, poques obres hi ha al nostre entorn que puguin donar una visió més profunda, més angoixada, més decididament positiva a l’existència. La mort i el poeta han caminat junts, i ell li ha anat concedint tota mena de qualitats, tota mena d’adjectius, que la fessin pròxima i gairebé l’identifiquessin amb la mateixa vida. I la raó última d’aquesta identificació ha estat sempre precisament, per donar una solidesa i perennitat en aquest contacte amb la realitat de la vida quotidiana, de les coses concretes i sobretot, el lligam més profund que fa tota experiència humana coherent, és a dir: el llenguatge.

Aleshores, quan la sang

és escampada amb ira per la roja tenebra,

esdevinc justificat, home sencer.

I diuen els meus llavis,

nascudes del coratge,

del compassiu somriure

obrint-me finalment l’únic pas de sortida,

unes poques, fràgils, clares

paraules de cançó

Tota la vida d’Espriu gira a l¡’entorn de a paraula. En la seva obra ens diu, sovint, que ha donat la seva vida a les paraules, o bé ens recorda que, en el moment més greu de la mort aparent de la nació catalana, va viure, i ho diu en plural, cal recordar-ho, per salvar-nos els mots. Les paraules són, és evident, l’eina del poeta. Per Salvador Espriu no sols són l’eina, són la columna vertebral de tot el que l’home és com a home. Les paraules identifiquen l’home; les paraules permeten, a través del gran alambí de la poesia, endinsar la intel·ligència de  l’ambigüitat i contradicció. L’absurd, la contradicció, l’amarg combat de la vida tenen sentit en l’última pregunta metafísica de l’obra espriuana, quan a través de les paraules pot arribar a confegir la unitat de contraris la possibilitat última d’una contradicció assumida.

En un des més bells poemes d’un dels seus més bells llibres –em refereixo al poema dinou de Final del laberint-, Salvador Espriu ens invita a comprendre  que, en els més oposats valors que les paraules ens ofereixen, com a intèrprets de l’experiència, hi ha un últim sentit que ens invita a comprendre l’univers i, al mateix temps, a deseixir-nos-en:

                                            Diré del bell foc i de l’aigua

                                            Si crema molt la neu,

                                            glaçava  més la flama.

                                            Diré de l’espasa i de l’aigua.

                                            Si m’ha ferir la font,

                                            em guarirà l’espasa.

                                            Diré de l’ocell i de l’aigua.

                                            Si llum de cims al riu,

                                            fosca la terra l’ala.

                                            Diré de la rosa i de l’aigua:

                                            la mort de la mar fa

                                            la flor més perdurable.

                                            Diré del meus ulls i de l’aigua

                                            Si tot ho mira el llac,

                                            jo tinc les nines blanques.

                                            Dic la pluja, la pluja, la pluja

                                            clara

                                            i el plor de l’endinsat

                                            sense retorn per l’aigua

                                            Dic el nom del no-res

                                            enllà del fons de l’aigua.

Un últim sentit que tracta d’haver la raó última de l’existència conforme tota la poesia lírica de Salvador Espriu  en un constant plet, vol que la intel·ligència sigui capaç de facilitar-li el salt a la comprensió de l’absolut, però aquesta vocació metafísica i aquesta veu lírica no les tindrà com a poeta en una torre inaccessible; tot al contrari el converteix en un far que vigila la tenebra a l’entorn, que no es cansa d’il·luminar la foscor que l’envolta i que és, al mateix tempos, guia i refugi de caminants.

No puc dir que arribarà a ser per a les generacions futures aquest immens poieta noistre. El que si puc dir és que per a la nostra generació és una veu segura, amiga, inimitable, sempre motiu de nous camins de la intel·ligència, de la sensibilitat, de la responsabilitat i d’una generosa entrega a tot el seu poble.

                                                                                                       Maria Aurèlia Capmany

                                                                                             L’AVUI, 23 de febrer del 1985

               

RESSENYES DE LLUÍS CALDERER, EDITADES A “HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA”, D’EDICIONS 62.

He cregut que aquestes tres ressenyes de Lluís Calderer podien ser prou interessants per portar a la memòria tres obres cabdals de Salvador Espriu.

CEMENTIRI DE SINERA

És el primer llibre de poesia publicat per Salvador Espriu. L’editaren Josep Palau-Febré i Joan Triadú, a Barcelona, l’any 1946. Va ser escrit, segons consta al final, entre el març de 1944 i el maig de 1945.  Està format per 20 poemes breus, sense títol, però numerats amb xifres romanes. Els encapçala una cita de la Bíblia, concretament del llibre de l’Eclesiastès.

El poeta se situa al cementiri, el qual es converteix en el centre de la circumferència que engloba Sinera i els seus voltants “Quina petita pàtria/ encercla el cementiri”

Des del turó on aquest es troba emplaçat. mira el paisatge i se sent morir. Sentiment que comparteix amb el món que l’envolta: “de pàtria/  que mor en mi”.  D’ací s’eleva el plany pel temps perdut, i, com un captaire, el poeta davalla al poble a la recerca dels records.

Però aquest món és buit i silenciós: “Cap caritat no em llesca/el pa que jo menjava,/el temps perdut”.  L’únic acollidor és el recinte del cementiri, en el qual acaba també el llibre. En contrast amb aquest camí de dolor i mort que segueix el poeta, hi ha el del pas del temps, harmònic, ordenat, i que se’ns manifesta de dues maneres: seguint el curs del dia i seguint el curs de les estacions de l’any.

Hi ha una sèrie d’elements d’aquest món natural: la pluja, el mar, l’arbre, els ocells..., que veiem ací en la seva concreció immediatesa, però que, en esdevenir una presència constant en altres llibres, eixamplen i enriqueixen el seu significat fins a convertir-se en veritables símbols.

El món inanimat o desconegut se’ns fa proper i immediat mitjançant el recurs de la personificació. D’aquesta manera, el Montalt (conjunt de tres turons a la vora d’Arenys) se’ns presenten ací com “l’àvia Muntala”.La mort és “la dama” que ve dalt de la “negra barca”.

El to elegíac és aconseguit amb un llenguatge extremament concentrat. Les imatges tenen una presència i uns perfils molt clars. Gràcies a això, tenim en Cementiri de Sincera una entrada accessible al  “món espriuà”, que esdevindrà ric i complex en el progressiu desplegament d’aquests signes elementals.

LA PELL DE BRAU

Escrit entre el  juny de 1957 i el juliol de 1958, i  publicat per primera vegada el 1960, aquest llibre, format per cinquanta-quatre poemes, eixampla d’entrada, el marc geogràfic dins del qual s’havia situat fins aleshores l’obra de Salvador Espriu. Ja el títol ens remet a una vella imatge de la tradició escolar: el mapa de la Península Ibèrica és com la pell d’un brau estesa. Aquest àmbit ve designat amb el nom de Sepharat, així l’anomenaven, de molt antic, els jueus.

Sobretot des del punt de vista d’aquests, una comunitat que és i vol continuar essent diferent, i, per això mateix, perseguida i amenaçada, el poeta manifesta una preocupació essencialment i profundament moral: la convivència entre els homes  que hi viuen, sempre difícil i entrebancada per la discòrdia i la guerra civil.Tot i que les tensions es presenten com un conflicte permanent, el que domina són les referències a la darrera guerra civil i la immediata postguerra, especialment a la majoria dels poemes inicials. És remarcable la força aconseguida amb la imatge del cavall que recorda el de Guernika de Picasso o el cavall d’ El triomf de la mort de Brueghel.

La perspectiva triada, és a dir, la comunitat jueva, permet un nou i ampli desplegament en  l’obra espriuana dels element bíblics, ja no només en l’expressió, el to i la doctrina, sinó amb personatges com Job, el Fill Pròdig i els cecs de la paràbola.

Així mateix no hi manquen els lligams amb les obres anteriors. Hi trobem personatges com Ieudí, el vell sastre a propòsit del qual es canta un  romanço a la Primera història d’Esther; l’ós Nicolau, l’home del sac. Personatges d’una major densitat simbòlica com l ”estrany  cec”, i símbols de la natura com el mar, el vent, la pluja, les barques.

El to moral, ja dominant des del principi, s’imposa, especialment, a partir de l’instant en què la visió del poeta s’orienta cap al futur, per a la qual cosa li ha calgut el difícil guany d’una esperança humil i la fe d’unes generacions noves capaces de superar i alliberar-se dels defectes del passat.

PRIMERA HISTÒRIA D’ESTHER.

L’escenari representa el jardí d’una casa de Sinera. S’hi convoca la gent del poble, una tarda d’estiu, per assistir a una representació de titelles. El tema d’aquesta representació és la història bíblica de la reina Esther. La lluita del poble jueu per tal d’alliberar-se del domini dels perses, i el resultat i les conseqüències de la victòria final serveixen a Salvador Espriu per formular una condemna d’abast universal de la violència i les lluites entre els homes.

Dos dels llocs en l’espai (Persia i Sinera)   i dues situacions llunyanes en el temps (la persecució dels jueus i la del poble català) són lligades per un personatge, l’Altíssim, cec de la parròquia de Sinera, que comenta els fets i dialoga amb els personatges, bíblics i amb els del poble. De fet, més endavant s’arriba a una identificació entre els dos mons.

El subtítol de l’obra “Improvisació per a titelles” és una ironia perquè no hi ha res d’improvisat. Així, per exemple, hi ha una  prodigiosa  síntesi de les formes teatrals més diverses. Des de les festes populars i els titelles, fins a la comèdia i la tragèdia. El fet d’haver de moure’s en aquesta diversitat de plans fa que els protagonistes hagin de mostrar caires ben diversos de la seva personalitat.

Així mateix, en l’expressió parlada, alternen la prosa i el vers. I. encara, modalitats que van del romanço del cec o els romanços de set síl·labes característiques del sainet, fins a la volada lírica de la cançó de la reina Esther. Del do col·loquial a l’elevació de l’estil bíblic.

En el difícil art d’articular una sèrie tan àmplia d’elements diversos, i aconseguir un resultat tan coherent, la llengua hi té una funció primordial. Des de la paraula o el gir dialectal, fins al més culte i refinat, és sotmesa a un exercici que constitueix “un dels experiments més prodigiosos a què la llengua catalana ha estat sotmesa”

               (Joaquim Molas, pròleg a Primera història d’Esther, Barcelona 1966)

REVETLLA DEL DIA DE SANT JORDI – Salvador Espriu

La vigília de Sant Jordi sopava a una hora força tardana, quan per TV3 o el 33, no ho recordo exactament, vaig sentir que la Biblioteca Can Pedrals, de Granollers, havia obert de nit per celebrar “La nit espriuana” i que a aquesta iniciativa s’hi havien unit 121 biblioteques més de tot Catalunya, amb l’idea d’oferir   l’estímul necessari perquè el públic comprés.   Sant Jordi animava a que en temps de crisis, tothom comprés dos llibres:  un per a si mateix  i un per regalar a altri i i  sembla ser que  s’havien muntat diverses activitats a fi d’augmentar les vendes.

 Em va semblar una idea genial, no celebrem amb coets i petards la nit de Sant Joan i la festegem  amb la coca?  perquè doncs no podem celebrar d’ara endavant la revetlla de Sant Jordi, tot  oferint  homenatge a l’escriptor que ben merescut ho tingui aquell any?

Comentava el locutor que Can Pedrals havia rebut la visita del Conseller Mascarell. Em va semblar tot un detall. Que havien venut força llibres i que s’havien  exhaurit les coques. Van recitar versos patriotes i també de Baltasar Porcel “les roses d’esperança” que el  volien  trametre al poeta. Penso que una sortida al capvespre o a la nit sempre pot agradar a la gent jove preferentment i als més grans també, oi?

Sembla ser que als països del Nord d’Europa es llegeix molt més. Jo sempre he pensat que és pel fred, no poden ser tan rodamons com nosaltres, que el temps ens acompanya gairebé sempre. Deien  que el promig de llibres que llegeixen ells és de 67 a l’any i nosaltres, els catalans, és de 61. Les xifres em semblen molt exagerades, però no tant diferents, però uns 6 llibres per més, no crec pas que els llegeixi molta  gent en el nostre país.

Comentava el locutor  que la presència de la nostra cultura és molt bona  en l’àmbit d’Europa. Només a Alemanya es van vendre 500.00 exemplars, però en canvi no som tant coneguts a la resta d’Espanya, en general. Internacionalment tenim el Ramon Llull, que hem de compartir-lo amb el Cervantes, però malgrat tot tenim moltes empreses que funcionen pel seu compte i donen un bon testimoniatge de la nostra parla.

Però si bé es veritat que la festa del llibre té una ressonància molt gran, no  podem oblidar que la seva companya és la rosa, que porta en el seu sí records eterns i evocadors. Qui no recorda el regal de la primera rosa? Potser la de aquell xicot que després no has vist mai més? potser el record d’aquells moments vitals relacionats amb un festeig que s’iniciava i que es consolidà amb el pas dels anys? Mai no m’ha faltat la rosa de Sant Jordi i quan en Salvador ja no hi ha sigut,  me l’ han ofert el gendre o alguna de les filles,  i que jo l’he dedicat  al meu marit com a  fruit del meu record i de la meva enyorança.

Finalment voldria comentar que un dels gran reptes de l’any Espriu és la difusió i la promoció dels seus poemes musicats i també dels diversos espectacles de música, poesia i teatre que s’han celebrat  i crec es continuaran celebrant durant la resta de l’any..A continuació  transcrit dos poemes d’ell,  els dos m’agraden molt.

           

            LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril ? Plovia        

 a poc a poc. Nosaltres

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia.

      

PREGÀRIA A SANT JORDI

                      Senyor Sant Jordi

                      -Patró 

                      Cavaller sense por,

                      Guarda’ns sempre

                      del crim

                      de la guerra civil.

                      Allibera’ns dels nostres

                      pecats

                      d’avarícia i d’enveja,

                      i del drac

                      de la ira, de l’odi

                      entre germans,

                      de tot altre mal.

                      Ajuda’ns a merèixer

                      la pau

                      i salva la parla

                      de la gent

                      catalana

                      Amén.

Per acabar us transcric algunes frases  de Salvador Espriu, de  les que surten diàriament al diari ARA.

Any Espriu 2013

No m’interessa la massa de gent que no llegeix res

ni es preocupa de res.

La nostra llengua i la nostra cultura

han viscut sempre injustament, amenaçades,

des de fora i des de dins.

Ningú, en voltar una roda, no gosaria

precisar-ne el començament ni la fi.

No em faig massa il·lusions sobre la nostra

circumstància claudicant i magra.

Hi ha qui vomita insolències des de la gropa

de robades cavalleries transformades sovint,

per càstig, en ases putrefactes.

Davallats al pou

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

No se m’acudeix cap imbecil·litat eficaç

per replicar-te.

Amb grandesa d’ànim, amb mesura,

amb una benèvola però aguda ironia,

amb tolerància, comprensió i perdó.

Tots, llevat d’alguns porucs

i del gremi dels eunucs

som, evidentment, casats. 

El més gran dels disbarats

Verdaguer és una figura que crema així que

es toca, i es fa impossible no apassionar-se

Direm la veritat sense repòs.

Aquest vell tan sols ha detestat, detesta i detestarà,

una sola i única cosa, el fanatisme,

en qualsevol camp que sigui"

Fragments del treball de Carles Miralles a Història de la Literatura Catalana de Riquer/Coma/Molas

Unitat i  fragmenterisme

L’obra d’Espriu és d’una gran densitat  i d’una gran diversitat de gèneres i de registres, passant pels tons de tota mena que s’hi alternen i fonen, fins als temes i als personatges, evocats o presentats, d’una manera concisa i despullada, dins de la recurrència que figura identitat, com un suggeriment d’aspectes, a la llum d’unes pinzellades que en palesen un de nou o en reblen, amb ironia o sarcasme, una característica inesperada. Malgrat  aquesta diversitat, però,el caràcter unitari  de l’obra espriuana , s’imposa clarament: l’aparent diversitat consistiria en aspectes d’una veritat que, certament, també és originàriament única però de la qual els homes només podem arribar a conèixer trossos, fragments.

La prosa narrativa

Espriu, conegut i reconegut com a poeta, començà la seva obra literària publicant en prosa. Entre 1929 i 1937 apareixen les primeres versions de la major part de la seva obra narrativa: de la novel·la al relat breu, a la nouvelle i fins al conte.

La novel·la de relat breu

El doctor Rip, Laia, Aspecte i Ariadna al laberint grotesc.

Les “nouvelles

” Miratge a Citer) Letizia i altres poemes1937, Fedra

Poemes en prosa.
Les petites proses blanques: “El molí, El gorg ample, La pluja (Pluja d’agost) (Pluja d’hivern) (Pluja de maig brodada)
Dues obres de circumstàncies

Les veus del carrer, subtitulades Suggeriments musicals sobre alguns remors de ciutats i pobles. Les roques i el mar, el blau (1981)

Les ombres

Tal com finalment aparegué, Espriu ja mort, al IV volum de les obres completes bilingües, no sembla un llibre unitari, però conté algunes de les seves obres més esplèndides.

El teatre

Antígona,

Primera Història d’Esther,

Una altra Fedra, si us plau.

La poesia

Las cançons d’Ariadna.

 Cementiri de Sinera.

Les hores. Mrs. Death.

 El caminant i el mar.

 Final del laberint.

La pell de brau,

Llibre de Sinera.

Per al llibre de salms d’aquests vells cecs,

Setmana Santa. Darrers poemes

I per fer una mica de saliva, acabaré amb aquests sis alexandrins que conclouen el poema

                                    “El passat i el pou, a trenc d’alba”

                                   Però l’esforç humà mai del tot no s’esborra

                                   i vells mapes de terres, de mars, del firmament,

                                   ens diuen com va ser de profund el domini,

                                   el saber d’aquest poble  del qual nosaltres som

                                   legítims fills, hereus i servidors alhora:

                                   del clos avui, al lliure demà  que guanyaré

La llengua

Hi ha un altre espai creat per l’escriptura, en el camí, que no és certament un paradís perdut però que representa una fe en el després, i és l’espai de la veu que alliçona i assenyala una solució civil. Diu el poema xxv de La pell de brau “Amb la cançó bastim en la foscor / altres parets de somni, a recer d’aquest torb. La paret de l’escriptura (bastida amb el cant: la poesia), que, si lúcidament ha d’ésser, segons Espriu, referència sempre a la mort, és també allò que ens pot salvar. Però abans, o indestriablement unit amb aquest altre, hi ha un altre paradís, com la infantesa, perdut, arrabassat i envilit per salvar: la llengua dels seus morts, la que en el somni del poeta haurà d’ésser respectada i enaltida, la que la seva escriptura ha conservat per a les generacions fins a després de la dictadura., Ho diu clarament un poema escrit “perquè Raimon el provi d’entonar” i dedicat (em sembla que significament) a Salvat Papasseit “Inici de càntic en el temple”: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa / perquè seguíssiu el recta camí / d’accés al ple domini de la terra.

Tanmateix, l’ideal de felicitat, de plenitud de vida, per una banda la llengua també és, com les dones,segons l’obra d’Espriu, la cara oposada de la moneda: la dona és verge sacrificada o mare, o per una altra banda, presència inquietant: que porta en ella el desordre (com Fedra) o el cansament (con Ariadna) o que és una barjaula.