El pregoner de la Festa Major de l’any passat,
fou el senyor Francesc Torrebadella, que va explicar que una vegada contemplant
un tros de jardí tot verd hi va veure al
bell mig una flor de color groc i va pensar no tocar-la perquè també era
bonica. L’any 1959 va néixer el seu primer fill, en Marcel·lí, que tots
coneixem prou bé per la seva simpatia, amb síndrome de Down, i va pensar: és una flor groga,diferent, però bonica i
cal fer quelcom per ella.
L’empenta del senyor Torrebadella, amb la
seva esposa primer i després amb altres famílies amb igual o semblants
problemes, voluntaris i professionals, ha fet possible una xarxa educativa i de
formació professional que ha donat cabuda a centenars de nens i nenes, nois i
noies, homes i dones, disminuïts psíquics.
La primera pedra d’aquest gran projecte es va
posar l’any 1964, amb la inauguració d’una escola petita, que en el principi comptava només amb sis alumnes
i que prenia com a compromís la formació acadèmica d’infants amb disminució
psíquica, fills de famílies de baix nivell econòmic. L’escola va anar creixent
i els alumnes arribaven de diferents punts de la ciutat. La mare d’un d’aquests
nens em va explicar que s ‘havien traslladat del Poble Sec al barri, perquè
tingués a prop aquesta escola. L’ octubre del 1973, s’inaugurava un nou
edifici, amb millors condicions i dos anys més tard l’escola bressol Rella, per iniciar l’educació
dels més petits que necessiten una atenció especial.
En alguna ocasió un nen o nena dels més
avançats passa unes hores a la setmana per l’escola Arrels per integrar-se amb
altres nens i nenes.
La iniciativa pedagògica va aconseguir un nou
èxit l’any 1977 en posar en marxa un taller ocupacional dedicat als nois i
noies que ja s’havien fet grans i que
necessitaven ampliar la seva formació.
Així neix OSAS. Jo recordo que a la empresa on treballava el meu marit els hi
portaven peces d’embalatge per retocar-les, si es que sortien amb algun defecte
de la màquina. Aquest estiu vaig tenir ocasió de parlar llargament amb una
antiga alumna meva, que hi treballa com a educadora i calia sentir-la per saber
tota el que el senyor Torrebadella ha aconseguit.
A partir d’aquí, el treball no s’atura. El
curs 1978-79, comença al barri de Sant Andreu l’Escola Gavina, que tindrà cura
de nens i nenes amb deficiències lleugeres o bé amb problemes de conducta. El
1984, Rella deixa de ser escola bressol
i es converteix en un centre de desenvolupament infantil i atenció
precoç del districte IX per atendre petits infants amb dificultats.
L’Abril del 1985, Francesc Torrebadella rep
l’ordre del Diaconat Permanent a la Parròquia de Pius X i al 2002 es
constitueix la Fundació Marcel·lí Torrebadella i Mestres que vetlla pels orfes
disminuïts psíquics.
Resumin es pot dir que allò que en Francesc
Torrebadella va sembrar s’ha convertit en una obra social, del patronat OSAS, que
atén més de 700 persones, amb 125 professionals
treballant-hi.
Molts d’aquest nois i nois ja em resultaven
familiars, perquè cada matí ens creuaven quan jo anava a l’escola I ells a la
seva feina, I he dir des del més profund del meu cor que sento un especial
estima per a cada un d’ells, potser perquè el meu marit també tenia un germà que
era una flor groga, que venia molt a
casa i que vaig estimar moltíssim. Va tenir una
educació acurada i era perfecte el
seu comportament. Tenen una virtud: la
de de fer-se estimar molt ,però un defecte: el de ser molt tossuts i per tant la lluita és contínua. Un petó Paco.
I una
mica més.
L’altra dia la Montserrat em va portar un
fascicle amb un HIMNE A L’EUCARÍSTIA, en català, que diu:
XXXV
CONGRÉS EUCARÍSTIC INTERNACIONAL.
sota el patronat de la Mare de Déu
de Montserrat
Monestir de Montserrat 1952
Em va
fer molta il·lusió perquè vaig comprendre que malgrat tot a Montserrat es va
celebrar el Congrés cantant i segurament resant, en català, defugint, potser, d’aquell cant que tothora se sentia en aquells dies i
durant molt de temps en les esglésies a l’hora de la Comunió. Era el que ja vaig deixar documentat.
Ahir,
per casualitat, al arxivar uns goigs, en la mateixa caixa hi vaig trobar els
diaris PAX, “Diario del XXXV Congreso
Eucarístico Internacional”, que
cada dia sortia relatant els aconteixements més impotants i en el del
dia 2 de Juny, el darrer dia del Congrés, hi vaig trobar dos fulls, amb 8
poemes, dels quals 6 eren en català, de M.
Bertran Oriola, Sebastià Sanchez Juan, Francesc de B.Lladó, Miquel Melendres, Octavi Saltor i Josep Maria Lopez Picó. Aquest darrer, amb el
poema “Presència i triomf de l’Eucaristia”, va guanyar el premi Espiga de Plata
en el “Certamen Poético Internacional en honor de la Sagrada Eucaristia”. M’ha ’estrenyat molt aquesta petita presència
del català, perquè tots, tots els aconteixament, eren redactats
en castellà.
Amb aquests poemes, si més no, va quedar
constància de l’existència de la nostra llengua. En el mateix diari hi ha un
article de Arturo Llopis, en el qual es
lamenta de l’ausència física i sempre plorada del poeta Jacint Verdaguer, el
poeta de Catalunya, però presència
espiritual, viva i encesa en el Congrés. I diu “el està entre nosotros, como lo están todos los seres, porqué fué poeta y hombre eucarístico”
I segueix dient el senyor Llopis: el poema de
Verdaguer “El sol de Pezilla”.
Ton
front abaixa coronat d’estrelles,
oh
noble Canigó!
que un altre Rei baixa de més alt que elles,
al
cor del Rosselló”,
fue leido en
el X Congreso Eucarístico Internacional, celebrado en Paray-le-Monial, i fué escrito por Verdaguer a petición de
Agustín Vassal en 1896.
“Más tarde se leyeron las Eucarístiques
completas, traducidas al francés, por Agustín Vassal, en el XIV Congreso
Internacional de Namur, que fueron aplaudidas i lloradas por Monsenyor Heylen, obispo de Namur”
El senyor Llopis acaba explicant el final de
la vida i la mort d’en Verdaguer, però el que realment crec que va voler deixar ben clar, es la falta d’ètica envers
un personatge tan català i tan enamorat
de l’Eucaristia, que no es va va tenir
en consideració.
Com
epíleg d’aquest article, que és molt més llarg. hi vaig trobar aquest poema
dedicat a la Mare de Déu de Montserrat.
MONTSERRAT
Una
verga negra negra,
i
una muntanya gegant
una
ermita xica, xica,
i
uns monjos que van passant,
una
cova fosca,fosca,
amb
una reixa al davant;
i
un camí que puja, puja,
pels
que hi pugen tot cantant.
Un
ocell que vola, vola,
brodant
l’aire amb fil d’argent;
i
un romaní que s’arrapa
per
no caure en el torrent.
Uns
rosaris que degoten
espurnes
de resplendor;
i
una medalla polida
rodona
com un petó.
Una
Salve rica i plena
i
un miracle a mig florir,
i
aixó passa cada dia
a
l’entorn del Monestir.
Si
aixó ho dic pels que ara vénen
també
ho dic pels que ara hi van...
Una
Verge negra, negra,
i
una muntanya gegant.
JOAN
M. GUASCH
Diari Pax, 2/6/1952
