Molts dels que avui podem
considerar-nos gent gran, recordarem les
paraules que el Bisbe de Barcelona, el Dr.Modrego, va adreçar a la ciutat de
Barcelona amb motiu de la cloenda del XXXV Congrés Eucarístic Internacional . Va assegurar que caldria fer quelcom que
recordés aquella efemèride. No es tractava pas
de fer un gran monument commemoratiu, sinó que seria molt millor
solucionar, en part, el greu problema de la manca d'habitatge a la
nostra ciutat. Aquest seria el millor
monument. Els aplaudiments i els crits
d'entusiasme foren molt efusius.
Per un dels nois de casa del meu marit
vam saber que l’any 1951 ja s’havia creat una iniciativa per part de la burgesia,
d'inspiració catòlica i l'Església, representada pel Dr. Modrego, amb
l’objectiu de donar solució -encara que fos de manera parcial- al greu problema
de la manca d'habitatges. Així és com es va crear un patronat que va quedar determinat en una
assemblea celebrada al Palau de la Música a finals del 1951 i
posteriorment "L'Instituto Nacional de la
Vivienda" va aprovar el projecte.
Així podem veure com la idea ja s’havia gestionat, però l’oportunitat de
llançar-la a l’aire fou molt bona en un
moment en què Barcelona semblava que començava a ressorgir. L’animació pels
carrers fou immensa durant els dies del
Congrés Eucarístic, als balcons
hi havia domassos i com no? banderes espanyoles a dojo i també banderes del Vaticà.
Els bars eren plens, monges i els sacerdots, amb els seus corresponents
hàbits, es veien per tot arreu, potser
per primera vegada..
A l'estadi de Montjuïc es va celebrar l 'ordenació de 820 nous capellans, ordenació que van presenciar unes 100.000 persones, amb la qual cosa l'estadi era ple de gom a gom.
La fotografia en pot donar una idea.
La celebració del Congrés va durar del 27 de maig a l'1 de juny i va aplegar ala ciutat prop de 300 bisbes i 15.000 sacerdots.
Una altra aglomeració fou la de l'Eucaristia celebrada a la Diagonal, en la qual hi van participar moltíssim feligresos.
L'altar, obra de l'arquitecte municipal Josep Soteras, fou una estructura de disseny futurista i agosarat que va sorprendre força la mentalitat conservadora de l'època. Fins i tot alguns arquitectes progressistes, com l'Oriol Bohigas, van elogiar el seu disseny. S'instal·là a la cruïlla de la Diagonal amb l'avinguda de Pedralbes (aleshores avinguda de la Victòria)
